En aquests darrers anys hem vist com l’habitatge s’ha tornat una mena de commodity on inverteixen fons d’inversions i grans empreses que volen rebre’n una rendibilitat gràcies a la pujada de lloguers. El cànon que paguem (religiosament) cada mes ha perdut qualsevol connotació social i és vist només com una simple rendibilitat en relació a la inversió.
¿Com és que enormes quantitats de diners han agafat aquest camí? La realitat és que les rendibilitats financeres estan sota mínims i és molt complicat arribar a un retorn superior al 2%. El tipus d’interès del BCE és del 0%, quan el 2000 arribava al 4,25%, fet que condiciona uns inversors que han de guanyar diners. Les coses, però, estan canviant: als Estats Units el preu oficial del diner ha pujat a l’1,5% (0% el 2008) i en un futur el BCE probablement seguirà aquest camí. És difícil preveure quin serà l’efecte sobre el mercat immobiliari, però segur que una part dels diners que s’han vessat en aquest àmbit tornaran al mercat de les obligacions.
