A l’empresa fa mesos que estem dividits i podríem dir que dimecres va ser un dia gran i emocionant. Estem vivint la crisi interna a El Corte Inglés com si fos una telenovel·la, i la meitat de l’equip som del #TeamDimas i l’altra meitat del #TeamGermanes.

Per si no n’esteu al cas, us en faig un resum per a dummies. El 2013, Isidoro Álvarez, aleshores president, nomena com a successor el seu nebot, Dimas Gimeno, que necessitava encara un temps de formació. Álvarez mor abans del que estava previst i Dimas puja a la presidència, però sense tenir el mateix control accionarial del seu predecessor. Dos anys després, les filles d’Isidoro Álvarez reclamen el seu lloc i comença una lluita interna amb ganivets, punyals i metralletes.

Darrere d’aquest enfrontament s’amaga, segons diuen alguns, la resistència al canvi (mooolt necessari) d’alguns directius i accionistes històrics, la reclamació dels drets femenins per part de dues germanes que havien estat callades fins ara i la pressió d’un soci àrab que reclama seguretat per a la seva inversió.

La realitat és que aquesta lluita, que ha provocat rius de tinta i desenes de hashtags a Twitter, està posant en risc una empresa que, malgrat que ara estigui molt afectada per la crisi del totxo davant de l’online, té un important pes econòmic. Com bé diuen, la majoria d’empreses moren per conflictes entre socis.

Seguir el conflicte a El Corte Inglés fa recordar moltes altres batalles similars en el món empresarial i, en el fons, veure en estat pur les coses de la sempre complexa condició humana. A la meva empresa també ho he vist, ho he patit i segurament ho patiré en el futur.

I perquè l’enveja, l’antipatia, la revenja i l’odi visceral no siguin les que liderin la gestió d’una empresa, el més important és preveure-ho i tenir molt ben definida la propietat. A llarg termini, la borsa sembla l’única solució per a El Corte Inglés, i per un tema senzill: una empresa amb molts accionistes significatius i tots barallats no té futur.