Fins ara, el consell d’administració de la meva empresa, del qual us vaig parlar fa unes setmanes, ha fet unes cinc reunions. I, fent un ràpid balanç abans del pròxim consell, m’adono que les retribucions han ocupat bona part del temps de discussió. Deu ser, potser, que això dels diners és prou important en el món de l’empresa, ¿no?

Com a treballadora sempre havia tingut clar que per progressar en la carrera professional i a nivell salarial el millor que es pot fer és canviar de feina. És una trista realitat que neix de la premissa que les empreses no es preocupen per retenir el talent i que, sovint, es pot ser més valorada fora que dins. Però no és una realitat que vulgui per a la meva empresa.

Així que, en realitat, sempre he dedicat temps a pensar en les retribucions, els fixos, els variables i les pujades de sou que corresponen, any rere any, a cada treballador. I és un temps que està veritablement ben invertit.

Aquest any he pres dues decisions importants suggerides pel consell. La primera és crear una política salarial, unes taules que diuen a cada nou treballador quan cobrarà el primer any, el segon i el tercer, en funció del departament en el qual estigui. Això m’ha permès en primer lloc ordenar les retribucions, i després donar a tothom una visibilitat sobre el seu progrés. La segona decisió ha sigut crear un sistema de primes i no competència per a l’equip directiu, jo inclosa.

Això no liquida el problema, ni de bon tros. En el que portem d’any dues persones han rebutjat ofertes de la meva empresa justament per les retribucions, i algunes persones de l’equip esperen noves pujades, de les que anomenem discrecionals, en reconeixement al seu esforç i responsabilitat a l’empresa.

Les conclusions que en trec són automàtiques: primer, més em val que l’empresa vagi millor del que està previst per poder continuar fitxant i retenint els millors; i, segon, això de les nòmines és un assumpte del qual hauré de seguir ocupant-me.