La vida et canvia. Sí, i l’experiència fa que canviïs fins i tot la manera de pensar. No és que m’hagi fet de dretes ara que soc una persona adulta. Políticament parlant, no penso igual que quan tenia vint anys, però en allò fonamental tinc els mateixos principis, però més fonamentats. En el que he canviat és en la meva percepció sobre determinats àmbits del món de l’empresa. Aquesta columna m’obliga a pensar-hi molt, a treure conclusions i a reflectir-les, i si feu hemeroteca segur que hi veureu un tip de contradiccions.

Per exemple: avui he arribat a la conclusió que vull que la meva empresa tingui un departament de recursos humans. Sí, una àrea que sempre m’ha resultat criticable, absurda i naïf, on els discursos són tous i els sous immerescuts. Doncs el vull, així de clar.

Ara, a l’oficina, som una vintena de persones. Fins ara aquest any hem tingut quatre altes i una baixa, sense comptar els dos becaris que acaben d’entrar i un altre que renova. Estic en un procés de selecció a l’equip comercial, i algun dia ens hem de posar amb el repte de contractar un perfil molt difícil en l’àrea de producció a partir d’una pila de currículums.

Alguns treballadors necessiten pujades de sou urgentment i, tot i que per fi tinc una política salarial, el tema de les retribucions mai queda resolt. I us juro que les lleis, impostos i altres aspectes del món laboral fan que sigui impossible fer una promesa sense morir-me de por de quant costarà acomplir-la.

També m’agradaria muntar un team building que li encaixi a tothom, reunir-me un cop al mes amb tothom i intervenir per solucionar conflictes que es podrien resoldre fàcilment amb temps i dedicació.

I per què no puc fer tot això? Primer, perquè no tinc temps ni capacitat mental per fer-ho bé. Segon, perquè no tinc (ni em puc permetre, ara) un departament de recursos humans. Perdoneu-me si cada cop que us sentia parlar pensava automàticament allò de bla-bla-bla. Perquè m’entengueu en el vostre idioma, en el meu CV diré que no em fa vergonya rectificar.