Sabeu que fa un temps us vaig explicar que m’havia aficionat a la bicicleta? Els últims mesos he pogut provar els plaers d’aquest esport, que resulta que m’encanta i que he hagut d’esperar 34 anys per descobrir. En concret, n’he descobert els plaers però també el que no és tan agradable. Escric aquesta columna amb una mà perquè dissabte, a la carretera de la costa, em vaig menjar l’asfalt. Sí, soc gafe.
No vaig perdre la consciència, però si us dic la veritat tampoc recordo com vaig arribar a l’ambulància i, més tard, a l’hospital. Allà em van curar les ferides i em van fer radiografies per veure si tenia la clavícula trencada. “Tot correcte”. Però, bé, passat l’ensurt inicial, un cop a casa, la cosa fa cada cop més mal. La meva mare, que com sabeu és infermera, no se’n refiava gaire i, al segon dia de tenir l’espatlla cada cop més inflada, vam anar a demanar una segona opinió a un altre metge. Diagnòstic: la clavícula s’ha mogut de lloc, tres setmanes de braç immobilitzat i fi de la temporada de bici.
No hi ha dubte que els metges no són infal·libles, ningú ho és, i estic segura que la mateixa doctora que em va atendre d’urgències acostuma a encertar-la gairebé sempre. Però, igualment, he après dues lliçons: s’ha d’anar amb compte de no clavar frens a la bici i, en les coses importants, s’ha de demanar sempre una segona opinió.
Tot i que em felicito molts cops perquè la nostra empresa sigui decidida i ràpida, ¿no estic sempre demanant segones opinions? Molts cops jo en tinc una (per sort), però no deixo de preguntar a uns i altres: “¿Què et sembla, què en penses, com ho veus?”
Així que, en realitat, sense adonar-me’n, estic tot el dia sintetitzant segones i terceres opinions dels meus col·legues, clients, proveïdors o socis... tots aquells que tinc a prop i a qui demano opinió, tot i que em refio força de la meva pròpia intuïció. En una empresa (i a la medicina) sempre cal una segona opinió.
