L’EXECUTIVA AGRESSIVA

Sacarina especial cafè

No us podeu imaginar l’experiència que vaig tenir el dia que vaig acompanyar per primer cop al Carrefour el que ara és el meu marit. Encara érem només amics i ell vivia sol en una caverna, vull dir en una casa. En aquell carro hi havia 50 cerveses, deu pizzes congelades, tres capses de pastissos industrials, totes les salses del món, xocolata en totes les seves formes, productes processats de mil maneres, colesterol, calories i, per descomptat, moltes capses de Kellogg’s... l’infern d’un nutricionista!

Després d’anys de reeducació, el meu marit ha millorat força. Encara té moments de flaquesa, però en general puc dir orgullosa que ja compra com una persona de més de dotze anys.

Per això va ser decebedor quan l’altre dia, després que fes la compra tot sol, vaig veure a l’armari un pot de sacarina marró en lloc de l’habitual pot blau. “És especial cafè, fórmula gurmet”, em va dir el meu home somrient. “Naturalment molt més cara que la sacarina normal”.

Abans que pogués dir “¿Què és aquesta merda?” em va donar una explicació d’aquelles de se non è vero, è ben trovato. “Mira, quan he vist sacarina especial cafè no he pogut evitar pensar que era material per a la teva columna subversiva de l’ARA, per parlar de com amb el màrqueting ens hem tornat tots imbècils”.

Sacarina especial cafè és realment brillant, com bolígraf especial escriptura o bombeta especial il·luminació... És tan irrepetible que no soc capaç d’inventar res millor.

A partir d’ara, com puc tornar a la sacarina blanca, amb el pot blanc i blau, que he fet servir tota la vida per endolcir el cafè, sigui normal o descafeïnat, si n’hi ha una d’especial cafè?

Com puc acceptar una cosa normal si n’existeix una d’extraordinària? Com puc ser vulgar si puc ser especial, gurmet i sibarita?

Quan els extraterrestres ens hagin liquidat a tots, algú ens estudiarà i pensarà: s’ho mereixien, aquests humans.