El president de la Xina, Xi Jinping, va parlar fa un any de dues menes de riscos que poden afectar el creixent poder econòmic i geopolític d’aquest país asiàtic. Aquests dos riscos davant els quals Xi demanava estar alerta són els cignes negres i els rinoceronts grisos.
El primer és un esdeveniment ocasional que té un gran impacte en l’economia. Sembla ser que el concepte es va fer popular el 2007 arran d’un llibre de Nassim Taleb, tot i que també em recorda Ulrich Beck i la seva “societat risc”. Fins aquí res destacable. Quants milers de fets impredictibles podrien fer miques una empresa tan feble con la meva? El segon risc, segons el president xinès, és el rinoceront gris, un problema que tothom veu venir però que ningú té el valor d’afrontar.
Quan ho vaig llegir fa uns dies no vaig poder evitar pensar que, per a mi, és molt més interessant aquesta segona mena de risc. Primer, perquè és l’únic respecte al qual puc fer alguna cosa, i segon, perquè si hi penso veig que durant l’últim any n’he tingut uns quants, de rinoceronts. Els grans problemes i les grans decepcions que he viscut com a empresària gairebé sempre eren previsibles i fins i tot evitables, però no els vaig voler veure. Ara tracto d’evitar l’esquizofrènia de veure fantasmes per tot arreu, però haig de confessar que no paro de buscar-los.
De vegades no sé si són de veritat i de vegades no en tinc cap dubte, i quan això passa acostumo a buscar alguna excusa per oblidar-me’n. Però m’estic fent gran i he après algunes coses, com ara que no hi ha res que cansi més que un problema no resolt o res que frustri més -a un mateix i als equips- que una cosa que no sigui justa o que sigui mentida, com ara mantenir que tot va bé quan en realitat no és així.
Per tant, rinoceronts, elefants o mamuts de tres caps, més us val que aquesta executiva agressiva no us vegi fent safareig, que comença un nou any amb molta força.
