Els països d’Europa en què no hi ha un salari mínim són la minoria (absoluta). Itàlia n’és un. La raó? La gran part dels treballadors estan coberts per contractes que deriven d’acords entre empresaris i treballadors. Aquests contractes arriben a ser el 84% de tota la força productiva, des dels treballadors tèxtils (1.220 euros) fins als periodistes (des dels 2.642 euros d’un director fins als 968 dels treballadors en pràctiques), passant, per exemple, pels 1.218 dels odontòlegs. Sospito que un salari mínim decidit pel govern pot, en teoria, prendre poder als sindicats, la força que hi ha al darrere dels 868 acords col·lectius que tenim a Itàlia. El Moviment 5 Estrelles va ser protagonista en la defensa d’aquesta proposta, arran de les condicions escandaloses dels riders, els que et porten la pizza quan et fa mandra sortir de casa (en gran part, autònoms). Però ara mateix, després de tants anuncis, el decret està parat i sembla que hi hagi una propensió a fer que el problema el solucionin directament els sindicats, cosa que confirma el gran poder que tenen al meu país. I a Espanya?