Ja fa dies que viatjo i el que veig en aquest aeroport ja ho he vist en d’altres. Pocs vols i botigues tancades. Volem poc i encara trigarem a fer-ho amb normalitat. Les noves mesures de seguretat són omnipresents. Distància quan toca passar per sota l’arc, al recollir la safata amb les nostres coses i al moment d’accedir a la sala d’embarcament. Als bancs, adhesius que prohibeixen que estiguem els uns al costat dels altres. Tot és diferent. O quasi tot. La megafonia ens anuncia el típic retard d’estiu. Paciència.
Passen 90 minuts i embarquem. Continua sent el mateix aparell de sempre. Avui tampoc hi observo metacrilats que puguin separar les diferents files i protegir els passatgers. Tampoc hi ha gel desinfectant. Tinc el seient 15B i quan hi arribo no trobo ningú al costat. Ràpidament, però, s’hi asseuen dos passatgers. Cap distància de seguretat entre nosaltres. Busco un lloc aïllat a la resta de l’avió. No n’hi ha. “Avui anem gairebé plens”, em diu l’hostessa. I just en aquell moment comença la típica gravació: “La seguretat és molt important per a la nostra companyia…” Paciència.
Ens enlairem. Reunió d’hostesses. Fan petar la xerrada. Les mascaretes de color negre no cobreixen ni nas ni boca. Paciència.
Diuen que de les crisis en sortim més forts. Però només ho fan els que tenen la capacitat de reinventar-se, d’adaptar-se, de cercar nous models... La indústria de l’aviació ha tingut sis mesos per fer-ho. En aquest mateix temps s’han reinventat els supermercats, les botigues de roba, els taxis, els hotels, els restaurants... I les aerolínies?
La situació em recorda Kodak, Blockbuster, Blackberry o Nokia. Es veia a venir i no van fer res per evitar-ho. Probablement d’aquí uns mesos ens parlaran de rescatar aerolínies com ja vam fer-ho amb la banca. I com sempre pagarem justos per pecadors. Paciència.
