Avui he tingut una idea, l’he rumiat una mica i li he donat nom: one month plan. Us explicaré com ha estat el procés mental.

1. El problema: alguns dels treballadors de la meva empresa no estan al nivell de la resta, és a dir, al nivell que la companyia necessita. Tenen bona voluntat, actitud, disposició (si no ja serien al carrer, que una ja es fa gran) i, estic segura, també capacitat. Però el cas és que no donen prou resultats.

2. El problema gran: ara som 30 a l’empresa i en dos anys hem duplicat el volum. Si abans jo supervisava personalment el 90% del que es feia, ara no controlo directament ni el 10%. A més, no tinc temps material per formar la gent nova, que deixo en mans d’altres directius que també van desbordats.

3. Ara sí, el problema gran de veritat: la manca d’excel·lència està instaurant la normalitat en alguns aspectes de l’empresa. El retard d’un el tapa la velocitat d’un altre i, al final del dia, el producte surt. Però no som l’elit que érem abans. És trist dir-ho però és la veritat: amb el nivell que alguns tenen ara a la meva empresa, fa tres anys no haurien aguantat ni sis mesos. Ara viuen feliços, pensant que el món és un lloc meravellós i treballen aprenent una mica cada dia. Però no gaire.

Aquesta setmana necessitava aquell equip d’elit que esperava. He trucat a les boines verdes i resulta que s’han disparat al peu, han ensopegat amb l’enemic i, quan s’han trobat una bomba, han cregut que era una joguina.

4. I la idea: no puc supervisar tot el que fa tothom, però sí que puc supervisar, amb l’ajuda dels directius, tot el que fa una persona i formar-la per tal que millori. No ho puc fer sempre, però ho puc fer durant un mes. Quan hagi passat aquest temps, buscaré una altra infeliç víctima.

5. I el nom: com que una idea no val si no té un nom en anglès, doncs li he posat aquest nom tan senzill i tan maco. One f... month plan.