Oferta de feina

L’altre dia em van oferir feina. Naturalment, no és que estigui en recerca activa, ni de molt, sinó que per una casualitat còsmica vaig coincidir amb un empresari amb el qual fa molts anys vaig tractar professionalment i porta tota la setmana al meu darrere. Aquest empresari ha de cobrir una posició en la qual jo probablement podria desenvolupar-me amb força solvència i em va preguntar si coneixia algú que li pogués recomanar. Al dir-li que ho rumiava, de seguida em va dir que potser podria ser jo.

Aquesta possibilitat inesperada m’ha fet pensar, naturalment, en què aportaria a la meva vida deixar la meva empresa i posar-me a treballar per a un tercer com a assalariada. Com a La vida de Brian, quan els membres del Front del Poble de Judea debaten sobre què els han aportat els romans, la llista d’avantatges d’acceptar una oferta així són diversos. El primer de tots: em permetria alliberar-me de la insuportable pressió de l’empresari, responsable de coses tan importants com complir amb la clientela o garantir que a la caixa hi hagi prou diners per pagar les nòmines a final de mes.

L’horari naturalment seria millor, i del sou més val que no en parlem: quan vaig muntar la meva empresa, amb 26 anys, les barreres de sortida eren molt baixes en aquest sentit perquè guanyava poc i treballava molt, però ara una té més catxet (i filla i hipoteca). En contra d’acceptar hi ha tots els factors de risc de quan una canvia de feina i dos assumptes més, d’ordre personal i ètic. En primer lloc, tot i els problemes infinits, les decepcions, la pressió, l’estrès i la debilitat econòmica de la meva empresa, sento passió pel que faig, orgull pel que he aconseguit i una ambició molt íntima per superar els reptes actuals. En segon lloc, en temps de desafectes i falta de lleialtats, una té un compromís amb qui l’acompanya (treballadors, accionistes i fins i tot proveïdors), i això val més que una muntanya de calés. En la pitjor crisi de la història, mai baixaria del tren.