Si encara treballes per guanyar-te la vida però ja tens una certa edat, és probable que en el teu cercle pròxim hi hagi algun conegut que enveges secretament perquè la gran empresa on treballava, en molts casos una entitat bancària, va oferir-li prejubilar-se en unes condicions econòmiques que li permeten dedicar-se de ple a les seves aficions sense haver de dependre d’una pensió tan migrada com la que tu, si tens sort, acabaràs cobrant. En el millor dels casos, el lloc de treball ben pagat que el teu conegut ocupava haurà anat a parar a un empleat jove i sobrequalificat que cobrarà molt menys. Però cada cop és més probable que el substitut sigui un robot.

Menciono els bancs perquè la consultora Autonomous Research assegura que el sector financer mundial (banca, inversions i assegurances) té previst estalviar-se d’aquí al 2030 un 22% dels seus costos -un percentatge que equival a un bilió de dòlars- aplicant la intel·ligència artificial. En altres paraules, canviant empleats humans per algoritmes. 1,2 milions d’empleats de banca podrien cedir el seu lloc a un robot de software. El pronòstic pot semblar exagerat, però Citigroup ja preveu robotitzar el 30% de la seva plantilla en cinc anys, mentre que el Deutsche Bank eleva la proporció al 50% en el conjunt del sector.

Quan això passi, ¿notarem la diferència? Sospito que no gaire. De fet, actualment una bona part de la nostra relació amb les empreses financeres ja està determinada per algoritmes que valoren el nostre patrimoni o decideixen quin risc hi ha que no paguem les quotes de la hipoteca que demanem. Fins i tot si qui ens atén és un empleat humà, les seves accions depenen dels sistemes d’informació. Això no passa només als bancs: les operadores d’atenció al client poden ser de carn i ossos, però no fan res més que seguir el guió de procediments que els marca la pantalla que tenen al davant, sense cap marge per aplicar solucions creatives ni empatia amb el client. Posats a fer, gairebé prefereixo tractar directament amb el robot.