Pateixo de desafecció. No la que va comentar fa molts anys l’expresident de la Generalitat José Montilla, que potser alguns recordareu, tot i que és una sensació semblant. Tampoc parlo avui de la desafecció amb la meva empresa (ho vaig explicar fa uns mesos, parlant del dolor), ni de la desafecció amb la democràcia, que s’ha posat de moda. El que em passa és que cada vegada em sento més allunyada del mundillo emprenedor.
Potser em passa que ja va ser fa molts anys que vaig emprendre el meu projecte, que es va convertir en la meva empresa, o potser és que mai m’he sentit còmoda amb una etiqueta. O potser és pura enveja per l’èxit que tenen els altres (l’autèntic patrimoni nacional).
El cas és que no em resulten simpàtiques la majoria de les start-ups tecnològiques que triomfen actualment. Ara es diuen fintech, proptech, medtech o plataformes de SaaS. Creixen de pressa, generen molt hype, fan moltes rondes de finançament i, si tot va bé, s’acaben venent a Google o a Telefónica i els founders es fan d’or.
Com a marques es basen en el servei que donen al client, un servei que molts cops és únic i disruptiu, i en el 90% dels casos és un algoritme. Màrqueting? 100% digital, amb molt de SEO, SEM i inbound.
Són empreses que generalment han entès el nou entorn millor que els altres, segur, que han sabut trobar un nínxol per desenvolupar alguna cosa nova i, sense cap mena de dubte, creen valor. Ara bé, com a marques molts cops estan pensades per durar ben poc, o directament no estan gens pensades.
Deu ser l’edat o que la pròxima maternitat em fa pensar en llargs terminis, però el cas és que a mi m’agradaria més fer una marca que em pugui sobreviure que no pas una empresa que en cinc anys pugui vendre a Amazon i que, al cap d’una dècada, ja no existeixi.
Ho confesso: no sé ben bé per què, però no m’agrada el SEO.
