L’EXECUTIVA AGRESSIVA

Mil·lennials

Les últimes setmanes he pensat molt en la generació dels mil·lennials i la seva relació amb el món professional, i no sabia com traslladar-ho i tractar-ho aquí. Se’ls acusa de ser una generació de tous, d’egoistes i d’impacients que afronten la carrera professional com si el món estigués al seu servei, però crec que aquesta visió no és realment justa. De fet, generalitzar no ho és mai, de just.

¿Realment hi ha una forma de ser dels mil·lennial? ¿Hi ha realment una actitud que els defineixi com a generació de professionals? Potser, en general, els trobo més agosarats que jo a la seva edat, més confiats en les seves qualitats i més exigents amb l’empresa on treballen (i segurament amb la vida). Aquestes tres característiques poden ser positives però amb condicions, perquè en alguns casos tenir i exhibir més ego que vàlua porta al desastre.

L’altre dia va arribar-me una anècdota que no és pròpia però que sí que em podria haver passat amb alguns dels treballadors d’aquesta generació que els darrers anys han treballat a la meva empresa.

Els protagonistes de la història són un directiu d’una multinacional i una treballadora júnior que portava tot just dos mesos treballant en el seu equip. Després d’aquests seixanta dies, que eren els primers en la carrera professional de la noia, ella cita el directiu en una sala de reunions per fer-hi un meeting one to one.

Ell, que de la noia no en sabia ni el nom, hi assisteix amb més curiositat que una altra cosa. I el discurs que planteja ella, més o menys, és el següent: “Ja porto dos mesos a l’empresa i fins ara m’han assignat projectes de perfil baix i que no em permeten veure una perspectiva de carrera. Vull saber si això seguirà sent així perquè no vull perdre el temps”.

El directiu, que és més aviat un executiu old school, d’aquells que donen canya al personal, es va quedar sense paraules per primera vegada en la seva vida professional.