L’EXECUTIVA AGRESSIVA

Meritocràcia i altres mentides

Últimament estic molt hater, però no m’ho tingueu en compte. És que em faig gran i se m’acaba la paciència per minuts. M’hauríeu de felicitar per no posar-me estil Michael Douglas a Un dia de fúria.

Em faig gran i perdo la paciència, com us deia, però continuo tenint ideals i optimisme. No crec que tots els polítics siguin iguals, no crec que el present sigui pitjor que el passat ni millor que el futur.

Els meus ideals són menys ambiciosos que quan tenia 20 anys. Com deia aquell: “Quan canvien les circumstàncies jo canvio de manera de pensar, vostè no?” No crec que existeixi la igualtat absoluta, però sí que ens hi podem acostar.

Per això m’han impactat les paraules d’Eduardo Manchón, el primer espanyol que ha venut la seva empresa a Google. “Si tens una família amb diners, amb negocis, que et porta a una escola amb companys ben relacionats, et serà més fàcil. Molta gent que té èxit ve d’aquests cercles, i alguns són totalment humils i entenen el paper que hi han jugat els seus drets de naixement, però la majoria tendeixen a mantenir la narrativa de la cultura de l’esforç perquè és el que els han dit sempre”. Així, allò de guanyar-se les coses amb treball i suor és una gran mentida. La major part de l’èxit ve de la sort, per exemple, d’haver nascut en una família amb diners.

Per a alguns, saber-se un privilegiat és més aviat un factor de pressió. Per exemple, com a persona que ha anat a la universitat i ha crescut en ambients de riquesa cultural i social, muntar una empresa és per a mi una manera més de respondre a les expectatives que es van posar en una servidora. ¿Seria acceptable per a mi mateixa no buscar el meu màxim potencial?

Seria patètic dir que només l’esforç (i no una combinació de milers de factors, la majoria aliens a nosaltres) és la causa del nostre èxit (si en tenim). Però seria encara pitjor tenir les millors cartes de la taula i malgrat això no jugar fort en la partida de pòquer.