Estic a punt de saltar de l’avió. Sí, us ho dic de veritat, avui vull llançar-me amb paracaigudes o sense d’aquest avió que va massa de pressa, està massa boig i passa per algunes turbulències. “ Mayday, pista d’aterratge, sisplau, aquest avió es descontrola”.

Aquest és el senyal que m’agradaria enviar a la torre de control si existís alguna cosa semblant per als joves emprenedors, els bojos kamikazes que ens hem posat a pilotar un caça de combat que va més de pressa que el so. Tingueu pietat: és el pitjor dia de la pitjor setmana del pitjor mes del pitjor any de la nostra història empresarial. Si tingués un aparell per mesurar-ne la intensitat, cremaria!

Com vaig explicar la setmana passada, hem fet una bona sacsejada a la meva empresa. Acomiadaments, fitxatges i moviment de cadires que (oh, sorpresa!) han tingut com a primera conseqüència un increment de la feina, la pressió i la responsabilitat per a una servidora. I, a més a més, ha comportat que augmenti la sensació que tot passa per mi, de la cosa més important a la tonteria més banal.

El pitjor de tot plegat és dedicar temps a executar la feina del més baix nivell. Un temps que no tinc i que em despista de la meva funció principal: dirigir, decidir i liderar. ¿Quant de temps pot aguantar l’empresa amb aquest caos? ¿Quant podré aguantar jo aquesta pressió irrespirable?

Estic segura que molts emprenedors i empresaris que em llegiu setmanalment des de ja fa uns quants anys us veieu identificats en aquestes situacions que descric. I si fóssiu aquí m’explicaríeu els vostres moments de col·lapse, de crisi i de desesperació.

Això és muntar una empresa, amics. Si us ho esteu pensant, val més que us ho rumieu una mica més, perquè sovint és una decisió de la qual et penedeixes.

Però com que això va de trobar solucions... pregunteu-m’ho la setmana vinent. Segur que us explico una altra pel·lícula.