Hi ha realitats que tenen mala premsa. Per exemple, aquella amb què titulo aquesta columna i que diu que els empresaris som actors polítics. Ho som, com els sindicats, els mitjans de comunicació o les associacions de veïns. I a més, som ben influents.

Els grans empresaris (no és el cas d’una servidora) tenen influència en decisions polítiques que els afecten i articulen complexes estructures per exercir el seu poder davant de la política. De fet, crec que en el nostre sistema capitalista els empresaris i les fortunes demostren sovint tenir més poder que els polítics. Sí, això passa: si voleu canviar el món, és millor fundar una empresa d’èxit que no pas entrar en un partit.

D’exemples n’hi ha a milers, sobretot en aquells grans sectors regulats, o en l’àmbit internacional. Només cal recordar el rei Joan Carles I fent de lobista als països àrabs, defensant interessos empresarials patris davant de governants de dubtosa altura ètica. Bé, no cal explicar gaire el que és evident.

Això, com deia, té mala premsa. ¿És bo que el que té diners tingui més poder que el que té vots? Segurament en un món ideal això no passaria, però no estem en aquest món i, com que servidora és molt pragmàtica, crec que val més no negar les evidències.

L’home (teòricament) més poderós del món és ara un empresari. Es diu Donald Trump i ha estat capaç en menys d’un mes de fer-nos sentir a molts que anem inevitablement cap a un mon pitjor.

Bé, però no és l’únic empresari i, per una vegada, estem presenciant com d’altres de ben poderosos, també actors polítics, exerceixen la seva influència per combatre mesures tan filofeixistes com prohibir l’entrada als Estats Units d’un munt de persones que no han fet res de dolent perquè els hi impedeixin.

Moltes vegades lamentarem que les grans empreses utilitzin el seu poder per defensar exclusivament els seus interessos, però ara hem d’aplaudir Google, Microsoft i un altre grapat de grans empreses dels Estats Units que, potser, poden aconseguir evitar un gran mal per a la humanitat.