En Harry és mil·lennial

El príncep Harry vol renunciar a les seves funcions com a membre sènior de la reialesa britànica. Ell i Meghan Markle, la seva dona, farts de paparazzis i vida de palau, es muden a Canadà a temps parcial i han enviat un comunicat a tothom per informar de la decisió, presa després de “molts mesos de reflexió”. El que crida més l’atenció és segurament la voluntat de treballar en la seva “independència econòmica”, una tasca probablement assolible tenint en compte el substancial patrimoni del duc i, per cert, també el de Meghan Markle.

Sense dubte, darrere d’aquest anunci hi ha un munt de coses que ignorem, més enllà de sentiments i desitjos personals dels protagonistes i la seva reial família. I a mi m’importa bastant poc el que faci qualsevol membre de la reialesa britànica o espanyola, sempre que no estigui fent discursos o organitzant congressos.

Ara bé, no he pogut evitar pensar que això de la monarquia no encaixa gens amb la manera mil·lennial de veure la vida. El príncep Harry té dos anys menys que jo i la duquessa Markle un més, però la falta de compromís amb la família i la responsabilitat monàrquica ja ha fet empipar la reina Isabel II. A palau, explica una font a un diari britànic, “estan furiosos perquè pensen que ho han fet sense pensar en ningú més enllà que ells mateixos”. Al més pur estil mil·lennial o Z, vaja.

En un moment en què costa trobar compromisos que durin més de sis mesos, ¿els hereus de les monarquies europees seran capaços d’aguantar en un càrrec tota una vida? Tenint en compte els grans privilegis de la monarquia, no crec que les corones europees es quedin sense candidats per dur-les al cap però, si fins i tot això costa, imaginem-nos què passarà en el món de les empreses, on la promesa quan es comença és d’uns quants anys de suor i llàgrimes.