L’EXECUTIVA AGRESSIVA

Fer-se rica

Em sembla que mai seré rica. No és que no tingui aspiracions que la meva empresa valgui un dia milions o generi uns sucosos dividends (en deu anys no n’hem donat mai), que tot pot ser, però crec que no tinc l’actitud per fer-me rica.

Ho dic perquè cada cop tinc més clar que per fer-me rica haig de tenir una dedicació molt gran que no estic disposada a tenir. A nivell personal, mai no utilitzo els cupons del Caprabo amb els quals podria estalviar cinc euros en congelats si els compro entre el 24 i el 30 d’abril. Tampoc soc de revisar les factures de la llum i del gas, que pago i prou, i prefereixo pagar una mica més per comprar en un establiment de conveniència que perdre deu minuts anant a un súper discount.

Quan marxo de vacances (mínim una o dues vegades cada dècada, tenint en compte el meu passat recent) el que menys m’agrada és buscar hotels per internet. Perdoneu, amics d’Atrápalo, eDreams i Booking: soc una resistent al canvi. No fa gaire per a la meva edat, ho sé, però l’últim viatge el vaig contractar en una agència de viatges de tota la vida, i tot perfecte. ¿Vaig pagar un 5% o un 10% més pel que hauria pogut trobar a la xarxa? Segur, però soc pobra en temps i encara més en paciència.

A nivell empresarial, ser ric obliga a controlar les despeses al 100%. No és que no ho faci, però prefereixo tenir un proveïdor estable que demanar cinc pressupostos per a cada projecte. Sovint he preferit pagar un acomiadament improcedent (quan era procedent) per evitar un conflicte judicial (temps i desgast), i molts cops he regalat (dies de vacances, per exemple) a qui no s’ho mereixia.

Soc idiota? Probablement. Però mira, si una no vol alguna cosa (ser superrica) és difícil que lluiti per aconsguir-ho en el dia a dia, com hauria de fer.

Als empresaris (jo fa temps que soc massa veterana per ser una emprenedora) se’ns critica en l’imaginari col·lectiu per la nostra cobdícia. En realitat tenim un pecat original molt pitjor: fer tot el que fem perquè volem ser poderosos.