L’any 2010 les bateries elèctriques costaven més de 1.100 dòlars per cada quilowatt hora. Actualment el preu mitjà és de 156 dòlars, una caiguda del 87% en menys d’una dècada. Aquest descens vertiginós del cost d’emmagatzemar energia elèctrica es deu sobretot a l’augment de la demanda motivat per les vendes a l’alça de vehicles elèctrics i a les millores en la tecnologia dels càtodes. BloombergNEF pronostica que el preu continuarà baixant: d’aquí cinc anys, quan la demanda global de capacitat superi els dos terawatts hora, les bateries costaran menys de 100 dòlars per kWh i els vehicles impulsats per electricitat començaran a assolir la paritat de preu amb els de combustió interna.
Europa hi té molt a perdre en aquest escenari: una de les nostres indústries principals és l’automobilística, que dona feina a 13 milions d’europeus, i s’està quedant enrere en el procés d’electrificació del transport perquè passarà a dependre de proveïdors externs. El 80% de la capacitat mundial -existent i prevista- de producció de bateries és a l’Àsia (el 69% ja ve de la Xina), el 15% als EUA (amb projectes com la gigafactoria de Tesla i Panasonic) i només el 4% es fabrica a Europa. A Brussel·les se n’han adonat i els ha agafat pànic: han impulsat la creació d’una aliança público-privada per fabricar bateries, formalitzada aquesta setmana i que destinarà milers de milions d’euros europeus i estatals a facilitar que empreses d’aquí com l’alemanya Varta, la francesa Saft i la suïssa Leclanché recuperin terreny. No és clar que la mesura arribi a temps. Les firmes asiàtiques no només estan obrint plantes pròpies a Europa (LG a Polònia, Samsung a Hongria i la xinesa CATL a Alemanya) amb contractes de subministrament firmats amb BMW i Volkswagen, sinó que també estan acaparant la producció mundial de primeres matèries com el liti i el cobalt. Tot plegat comença a recordar molt què va passar amb l’energia solar, un sector ara monopolitzat per firmes orientals.
