L’EXECUTIVA AGRESSIVA

Entrevistar mil·lennials

Fa temps que he arribat a la conclusió que, en general, la generació de professionals que ve després de la meva no és igual. Generalitzar és una pràctica sempre injusta, però he conclòs que, quan entrevisto un mil·lennial o un Z no puc pensar que tinc al davant un professional com jo mateixa ni amb uns valors i motivacions que siguin comparables. Amics que estem al voltant dels 40, ens pensàvem que érem molt pitjor que els nostres pares, però en realitat som els últims representants d’una espècie en extinció.

A classe (sí, faig de profe de tant en tant) la mala educació en alumnes de màster arriba a límits insospitats, i a la feina veig sovint actituds que, sent benèvola, puc qualificar d’immadures i egoistes.

Quin problema tinc ara quan entrevisto un mil·lennial? Que de vegades tinc la sensació que l’entrevistada soc jo, d’una banda, i de l’altra que és més important avaluar els soft skills i el compromís que trobar persones amb la formació o l’experiència òptima.

Un conseller em va recomanar un dia “cabrejar” (literalment) els entrevistats per veure com reaccionen. “¿Dubtes sobre la seva capacitat de comunicar? Obliga’l a fer-ho. ¿No saps si sabrà treballar sota pressió? Genera-li angoixa i estressa’l durant l’entrevista”, em va dir.

Així que, quan tinc al davant un candidat mil·lennial, li faig dues preguntes: “Què vols ser de gran?” i “Per què t’haig de contractar a tu si aquí no podràs ser-ho?” Estic tan avorrida de la falta de compromís i seriositat que molts cops acabo les entrevistes recomanant-los que, si volen la feina, m’escriguin l’endemà perquè els puguem avaluar: la meitat de les vegades no ho fan o, en el millor dels casos, declinen fer-ho amablement amb alguna frase 100% mil·lennial que comença amb un “M’agrada” o “No m’agrada”.

Sento que ja he escrit moltes vegades sobre la diferència generacional, però tenint en compte tot el que comento amb altres empresaris, aquest és un dels grans maldecaps del segle XXI.