Ei! Ja hi tornem! Com han anat les vacances? Les meves molt bé, però, com a tothom, se m’han fet curtes. Ara que ja han passat més de trenta dies, us puc explicar un secret: al juliol vam estar a punt de vendre’ns l’empresa. En aquesta primera columna del curs us he de parlar obligatòriament d’això, que és el més emocionant que m’ha passat en molt de temps, amb permís del naixement de la meva filla, esclar.

A finals de juny va trucar a l’oficina una senyora que representava un senyor. Aquest senyor, a qui anomenarem Senyor T, és molt important en el meu ram. Molt. Molt. Molt. Tant que si us digués qui és, de ben segur el coneixeríeu. En la trucada ens vam emplaçar a una reunió a Madrid perquè ens volia conèixer al meu soci i a mi.

Aquell dia, quan estàvem a punt d’entrar a la seva seu, ens tremolaven una mica les cames. La reunió va anar com una seda, fins al punt de dir-nos que volia que passéssim a formar part del seu grup. Dos dies més tard, el Senyor T (ell en persona) va trucar per poder tornar-nos a veure, aquest cop sopant en un restaurant.

I aleshores va començar tot. La seva representant ens va començar a demanar papers i previsions de negoci, que vam haver de preparar a correcuita. A la vegada, la nostra maquinària es va posar a funcionar: vam convocar un consell d’urgència per discutir la situació.

Seria massa exagerat dir-vos que ja em veia sota una palmera al Carib, però l’operació em feia molta il·lusió i hi tenia alguna esperança. El consell d’administració, que va reconèixer que la decisió que prenguéssim els fundadors seria la bona, va preveure tres escenaris: una valoració absurdament alta (bingo!), una de mitjana (que jo hauria defensat amb totes les meves forces) i una d’insultant.

Després d’un parell de setmanes, el Senyor T es va pronunciar. I ho va fer per la banda baixa. Total, que aquí seguim. Lluitant, i molt lluny de les palmeres del Carib. Tenim Executiva Agressiva per a una temporada més!