Facebook diu que té 1.790 milions d’usuaris mensuals actius. Twitter diu que va tancar el tercer trimestre del 2016 amb 317 milions. El punt en comú entre les dues declaracions i amb les d’altres empreses del ram és que són elles mateixes les que notifiquen com és d’àmplia la seva audiència. En canvi, la difusió dels diaris està auditada per l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD); l’audiència de les ràdios es mesura amb l’enquesta de l’Estudi General de Mitjans (EGM), i la de les televisions la determinen els audímetres de Kantar instal·lats en llars seleccionades. Els tres sistemes són millorables, però almenys estan gestionats per un organisme independent que no és part directament interessada.
I això que les dues empreses citades cotitzen a borsa, cosa que els imposa una certa decència, encara que sigui perquè mentir als inversors seria delicte. En les empreses que no estan sotmeses a aquest escrutini, les trampes amb les xifres poden ser tremendes: Paula Solanas explicava fa uns dies a l’ARA que l’empresa catalana Medtep està en crisi per haver presumit de 120.000 usuaris quan la xifra real no supera els 10.000. I el servei Tidal de música en streaming anunciava tres milions d’abonats mentre que només liquidava a les discogràfiques per 850.000.
Fins i tot Facebook va haver de reconèixer fa uns mesos que havia facturat als anunciants molts més visionats d’anuncis en vídeo dels que havia servit. Aleshores es va veure la necessitat d’auditors independents de l’audiència digital, però les plataformes són al·lèrgiques a deixar entrar gent externa fins a la seva cuina. Això no ajuda a fer que hi confiem, i només estem parlant de dades de trànsit. Imagineu-vos si es tractés de confiar-los els nostres diners. No estem tan lluny: Facebook ja té fitxa per operar com a banc a la UE, gestionant donacions a entitats i transferències entre particulars. Això sí, té un gran avantatge: molts bancs tradicionals ja ens han demostrat que tampoc són de fiar.
