De vegades soc massa perfeccionista, primmirada i maniàtica, per no dir una paraula malsonant que no estaria a l’altura de l’elegància d’aquest diari. Me n’adono quan arribem a la versió set o vuit de la presentació d’un projecte o quan, editant un correu per a un client, hi faig tants canvis que el deixo com si fos un altre.

És normal que això passi de tant en tant, però quan passa cada dia, o bé les causes o bé els efectes o les dues coses són desastrosos. Les causes, perquè o bé no m’explico bé i no sé formar o bé perquè he fet malament la selecció: no ho fan bé perquè no tenen la capacitat o el talent que es requereix per a aquella tasca. Els efectes, perquè cremo gent competent tocant el que no sona o cremo gent que podria ser competent en una altra funció i, a més, hi perdo molt de temps. El cas és que, ho reconec, soc difícil.

En canvi, quan no ho soc mai és amb els clients. El no és un mal argument de venda, per això no el faig servir mai si no és molt necessari i en aquests casos ràpidament l’acompanyo d’un però. Tenim una política, una manera de fer les coses, i un petit marge de canvi: de vegades el marge ha de ser una mica més gran i, si volem vendre, ens hem de moure si cal. Jo d’això en dic easy business.

Per això em sorprèn de vegades com són les empreses i les persones de rígides quan volen vendre. O quan, sense ser del món de la venda, són anticomercials.

“Aquest espai és massa gran per al que voleu fer”. “Això serà més car”. “Això no sé si ho podrem fer”. “Per enviar materials abans necessitareu autorització”. “Al paper que m’han enviat sobre la vostra petició no hi diu això”. Tot això ens va dir l’altre dia la recepcionista d’un hotel que ens ensenyava uns espais que estem valorant per fer-hi una trobada al gener. Us garanteixo que la cosa és senzilla: un lloc amb unes vistes agradables on trobar-nos tots i parlar del 2020.

Per descomptat, seguim buscant emplaçament.