L’EXECUTIVA AGRESSIVA

Del ‘nini’ a l’EPNT

Avui seré polèmica. I ja avanço que no vull ofendre ningú, però com deia aquell al Polònia : algú ho havia de dir. I no hi ha res millor que una agressiva emmascarada per dir algunes veritats. Crec que tenim un problema a la societat amb els ninis, el grup de joves que ni estudien ni treballen. Gran o petit, aquest grup denota que hi ha gent marginada al sistema, potser desmotivada, potser exclosa... El cas és que, segons el meu parer, és el símptoma d’un fracàs del sistema capitalista, l’educació i la democràcia liberal. No pot ser: ho hauríem d’afrontar com un problema de tots, una prioritat d’estat.

Ara bé, hi ha un altre problema molt menys greu, molt més subtil, però també important, sobretot per a qui el pateix. N’he vist molts últimament, en diversos processos de selecció a l’empresa. En dic EPNT: estudiar per no treballar.

La vida professional és dura, sí, i entrar-hi encara més. Jo vaig haver d’acumular més d’un any de pràctiques no remunerades (ara en dirien explotació) per fer-me desitjable per a l’empresa on treballava i, quan va sorgir l’opció, em van fer el meu primer contracte porqueria. Temps de reformes laborals neoliberals i tot això.

Però ara molts joves no tenen ni aquesta opció. O no la busquen. O no la volen. “¿Treballar sense cobrar si tinc una carrera? Mai!” No puc dir que no ho entengui, esclar.

I aleshores comença el festival de màsters, postgraus, estades a l’estranger per treballar (cobrant, però sense qualificació ni aprenentatge de l’ofici pel qual s’ha estudiat) i aprendre idiomes... Tot menys començar una carrera professional amb sentit. I ràpidament et plantes amb 27 o 28 anys i no tens ni un any d’experiència vàlida per a una posició per a la qual t’has format. Jo, sincerament, prefereixo algú de 23 anys que acaba de fer la carrera que un rodamon que sap el mateix del món professional.

¿És voluntari o fruit de les circumstàncies? No sé dir-ho, però en primer lloc és un error greu. No als màsters i sí a l’experiència.