Fins a l’arribada de l’euro, a les cases dels que viatjaven sovint per Europa s’hi anaven acumulant francs, marcs, lires i florins en monedes que no podíem canviar a la tornada i poques vegades arribàvem a gastar. Alguns encara les conservem en una capseta, fent companyia a les pessetes que guardem per nostàlgia. Són diners que ja no farem efectius. Amb la febre actual per les criptomonedes ens pot arribar a passar una cosa semblant.

Deixant de banda si el fenomen pertany a la categoria de les bombolles especulatives o no, amb el bitcoin com a exemple principal, i que moltes de les operacions de finançament en marxa per aquesta via són de viabilitat dubtosa, cal considerar un altre factor. Moltes de les emissions de criptomonedes fan servir el blockchain -cadena de blocs, o base de dades distribuïda- ethereum, que és més flexible que el bitcoin perquè preveu la creació de tokens, títols que els consumidors només poden usar per adquirir béns i serveis de l’emissor: els Meals per comprar plats de macarrons a Nostrum, les KodakCoins per pagar drets d’ús de fotografies... El problema és que aquests tokens, com les fitxes d’un casino, són de prepagament, i els diners que hi hem posat queden immobilitzats fins que els gastem. Per a l’emissor és un bon negoci, perquè en disposa per moure’ls mentre no els fem servir. Però els consumidors que no volen o no tenen el coneixement per gestionar un criptomoneder personal corren el risc d’acabar acumulant un petit capital en forma de tokens pendents de gastar, igual que els organitzadors de festivals de música reconeixen que a moltes de les polseres de prepagament-imprescindibles per consumir a dins del recinte- hi queda saldo que els assistents no arriben a recuperar mai. Per això ja comencen a sorgir cases de canvi d’aquestes noves criptodivises, que ens obliguen a estar pendents de la taxa de canvi més favorable, com abans de l’euro, i confirmen un cop més que la digitalització no elimina els intermediaris, només els canvia per uns altres de nous.