“No soc enginyer, tinc enginy”. Això em va contestar, potser ofès, un empresari a qui he conegut aquesta setmana per fer negocis. La meva pregunta prèvia, esclar, no tenia mala intenció: volia saber si la meva intuïció estava ben afinada i aclarir si les innovacions a la seva empresa de les quals em parlava eren fruit d’una formació en enginyeria, una professió que, personalment, admiro molt.

Tot seguit em va ampliar la seva resposta: “Soc un apassionat del producte que transporto [es tracta d’una empresa dins l’àmbit de la logística], m’agrada conèixer les seves condicions, tractar-lo amb tota la delicadesa que mereix i implicar-me amb els meus clients, que aprecien que posi tant amor en la càrrega del seu producte, i fins i tot més del que hi posen sovint els seus fabricants”.

La guerra d’aquest client, com la de molts altres experts en logística, és contra “transportar aire” i contra el temps. I el seu valor afegit davant de la competència, segons em va explicar, és el profund coneixement del producte i la imaginació posada a buscar solucions en aquesta batalla contra la ineficiència en el transport.

Per a molta gent, aquest món pot ser més avorrit que una classe de comptabilitat. En canvi, per a mi, que soc una friqui de les operacions, tot i que la meva formació universitària és de lletres, conèixer els detalls de les operacions logístiques d’una empresa, la manera com es completa un Tetris per omplir un contenidor d’escombraries, no pot ser més interessant.

Acabada la conversa no em va quedar clara quina era la formació d’aquest empresari, sènior i orgullós de la seva feina. Per al que sí que em va servir és per reforçar una idea que tinc des de fa molts anys: la formació és absolutament irrellevant quan un es decideix a muntar la seva pròpia empresa.

Els títols no donen solucions, ni clients, ni prestigi. El que dona tot això és l’enginy, la passió i la feina ben feta.