Cap a un internet de tres velocitats

Sundar Pichai, conseller delegat de Google, va passar la setmana passada per Finlàndia, on va anunciar que la seva empresa dedicaria l’any que ve 600 milions d’euros per ampliar la capacitat del centre de dades que des del 2009 té a Hamina, en unes instal·lacions on abans la firma Stora Enso fabricava paper de diari: la informació digital passava a ocupar el lloc físic de la impresa, tot un símbol. La inversió esmentada forma part dels 3.000 milions que Google té previst gastar-se durant els dos anys vinents per reforçar els seus centres de dades europeus. No és l’únic dels gegants digitals ianquis que adopta mesures per situar en territori europeu les dades dels usuaris europeus. En part ho fan per raons tècniques: els bits, com més a prop del lloc on s’han de consumir millor. Però, sobretot, perquè la legislació comunitària no els permet funcionar de cap altra manera, sigui en matèria de competència -la danesa Margrethe Vestager, comissària europea del ram, és la bèstia negra de Silicon Valley amb les seves multes milionàries- o bé de protecció de dades.

En aquest últim aspecte és significatiu que el Tribunal de Justícia de la UE dictaminés dimarts passat que el dret de l’oblit digital no és d’aplicació universal, sinó que els cercadors d’internet només estan obligats a retirar els enllaços conflictius en les versions que són directament accessibles des de l’interior de la Unió, però no a la resta del món. A banda que el dret de l’oblit és una construcció d’allò més pintoresca -perquè no obliga a retirar les informacions originals que perjudiquin ciutadans, només a evitar que s’hi accedeixi des d’un cercador-, aquesta nova restricció territorial de l’ús de les dades contribueix a dibuixar un panorama que va més enllà de la divisió tradicional entre un internet xinès, controlat per l’estat, i un altre de la resta del món, relativament lliure i dominat per les empreses dels EUA. A mig camí ha sorgit un internet estrictament europeu, de viabilitat encara per demostrar.