Entre les diverses tempestes digitals que hem patit aquesta setmana, la de més abast ha sigut probablement l’anunci que l’Institut Nacional d’Estadística (INE), homòleg estatal del nostre Idescat, ha contractat a Telefónica, Orange i Vodafone l’accés a les dades d’ubicació de les targetes SIM dels seus abonats directes durant sis dies entre el 18 d’aquest mes i el 15 d’agost de 2020 per fer un estudi detallat de la mobilitat dels ciutadans. No és una pràctica excepcional. Les telecos han de recollir necessàriament aquesta informació per donar-nos el servei que els hem contractat. Sense saber a quina antena estem connectats en cada moment, no ens podrien enviar les trucades, missatges i bits que ens afecten. L’acumulen en una base de dades anomenada tècnicament CDR -sigles en anglès de Call Detail Record, registre detallat de trucades- per poder facturar-nos i, en segon terme, per poder atendre eventuals reclamacions comercials o judicials.
A banda de la seva inoportunitat, la iniciativa de l’INE sorprèn pel seu gran abast: de manera anònima i agregada -tot i que l’organisme estatal de protecció de dades ja ha demanat explicacions- s’observaran el 78,5% dels gairebé 54 milions de targetes SIM que hi havia actives a Espanya a finals d’agost, segons la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència. Només en quedaran fora el 13% de l’operadora MásMóvil i el 8,5% de les marques virtuals. Com a contribuent trobo molt bé que l’administració faci servir l’anàlisi de dades massives, que resulta molt més precís i eficient que les enquestes personals. Però veient que l’INE destinarà, segons Efe, mig milió d’euros públics a comprar les dades, potser aquest conjunt d’informació, sent com és anònima i agregada, també s’hauria de posar a l’abast de la ciutadania en forma de dades obertes perquè qualsevol pugui analitzar-les de manera complementària al que faci l’organisme públic. Ja que els pagarem, aquests CDR també són una mica nostres.
