Aquesta setmana ha circulat per terra, mar i Twitter la llista que Expansión va publicar dilluns amb la vintena d’empreses internacionals que han anunciat que instal·laran a Barcelona algun centre d’activitat digital. Hi ha qui l’escampa per orgull de país, o per desmentir la suposada incomoditat del món empresarial amb el Procés, i qui vol adjudicar-se’n el mèrit. Objectius igualment combinables i respectables.

Ara bé, trobo a faltar una altra llista: la d’inversions significatives en aquest sector per part de les grans fortunes del país. I no parlo d’inversions testimonials, sinó de volums de capital que permetin a algun dels nombrosos emprenedors locals amb bones idees crear plataformes amb possibilitats reals d’abast global com les que tots tenim al cap i al telèfon. La realitat és que el microcosmos català d’empreses tecnològiques incipients sovint sembla pensat perquè puguin existir i prosperar la gran quantitat d’entitats i organismes, públics i privats, que asseguren que els donen suport. Gent que no recapta diners, sinó que presumeix d’“aixecar-los”, amb el que la paraula implica, i que respon sovint a la visibilitat que els proporcionen alguns mitjans.

A més, sovint s’afirma que Barcelona ofereix un teixit fèrtil per a la implantació d’empreses tecnològiques, establint un paral·lelisme amb Silicon Valley impossible a la pràctica per la diferència de capital en joc. En canvi, no s’expliquen les dificultats que aquestes empreses -i les que ja hi eren- estan tenint per trobar personal local qualificat. Una bona part dels treballadors que ocuparan els nous llocs de treball hauran de venir de fora, atrets per una qualitat de vida -el clima, la gastronomia- que no trobarien, posem per cas, a Bangalore. Per això quan Miguel Vicente, el creador de l’associació Barcelona Tech City, afirmava dijous en un acte de la Cambra de Comerç que “res impedeix que el pròxim Spotify sigui creat a Barcelona”, jo diria que, si acaba passant, serà gràcies a gent i diners vinguts de fora.