Així jo també em compro un cotxe elèctric

Gairebé un 3% dels cotxes que es van vendre l’any passat al Regne Unit eren de propulsió elèctrica. I això que els britànics no són precisament els conductors europeus més favorables a la mobilitat privada sostenible; estan molt lluny dels escandinaus. A Espanya, la proporció va ser del 0,69%, incloent-hi turismes i vehicles comercials. La diferència és molt considerable, i s’hauria de veure si és causa o conseqüència de la disponibilitat de punts de recàrrega de bateries: ¿no es venen més cotxes elèctrics perquè costa trobar on carregar-los o no hi ha interès a instal·lar carregadors perquè hi haurà pocs vehicles que els facin servir?

Si em fixo en el mercat britànic és perquè National Grid, l’equivalent a la Red Eléctrica d’aquí, ha fet públic aquesta setmana un pla per desplegar una xarxa de carregadors ultraràpids en autovies amb la qual el 90% dels conductors estaran a menys de 80 kilòmetres d’un punt de recàrrega. La paraula clau és ultraràpid : les 50 estacions previstes estaran connectades directament a la xarxa d’alta tensió i cada punt proporcionarà fins a 350 kilowats de potència, de manera que només trigaran entre 5 i 12 minuts a carregar un cotxe, mentre que ara calen de 20 a 40 minuts. Aquesta modalitat converteix el repostatge elèctric en competitiu amb el tradicional: s’estima que omplir un dipòsit de combustible i pagar-lo ocupa una mitjana de set minuts. Està previst que cadascuna de les estacions inclogui fins a 100 carregadors, amb una potència elèctrica de 35 megawats. Segons el Financial Times, National Grid calcula invertir-hi entre 570 i 1.140 milions d’euros.

Aquí som menys ambiciosos. El vigent pla PIRVEC de l’Institut Català de l’Energia per subvencionar instal·lacions de carregadors entre el 2016 i el 2019 té una dotació de 864.750 euros, entre 650 i 1.300 vegades menys pressupost que el pla britànic per a un territori vuit vegades més petit. Allà jo em compraria un cotxe elèctric, encara que hagués de conduir per l’esquerra.