Les ombres de les acceleradores de ‘start-ups’

CATALUNYA PRESUMEIX DE tenir un ecosistema innovador i, de fet, té les joies de la corona de la col·lecció de start-ups. Les més conegudes són noms com Wallapop i Kantox, però aquesta setmana una empresa tecnològica semidesconeguda, UserZoom (nascuda a Barcelona), ha tancat la segona ronda de finançament més gran de l’any al sector. Aquests grans èxits injecten prestigi al sector tecnològic català i serveixen d’inspiració, i sovint d’empenta, perquè altres emprenedors assumeixin el risc de començar el seu propi projecte. Però, a banda de l’èxit i els milions d’euros que les envolten, aquestes empreses tenen una altra cosa en comú: cap d’aquestes empreses existoses ha passat per un procés d’acceleració o d’incubació.

Fins fa menys d’una dècada qualsevol persona que volgués crear una empresa s’havia de buscar la vida: estava sola davant del perill. Ara han proliferat les persones i estructures que, precisament, es dediquen a fer la vida més fàcil a aquests emprenedors. Les start-ups que les guien cap a l’èxit. Davant una proposta com aquesta, els emprenedors sense recursos veuen una primera roca a la qual aferrar-se en el seu intent per arribar a l’objectiu final: fer flotar un projecte empresarial rendible. “Quan comencem, els emprenedors tenim molts moments de debilitat, i t’ho venen tan bé que aviat estàs disposat a donar un 10% de la teva petita empresa a canvi d’una mica de seguretat”, explica un emprenedor català que ha format part d’un dels programes d’acceleració de Barcelona i que demana no ser identificat.

La definició més convencional d’acceleradora o incubadora de start-ups és una estructura més o menys institucionalitzada que ofereix recursos a l’emprenedor, siguin econòmics, de formació, mentoratge o espai, durant un temps limitat i després d’un procés de selecció. Mentre que les incubadores es destinen a les empreses que estan en una fase incipient, les acceleradores són per a empreses en fase més avançada. Segons Startupxplore -una web en què emprenedors, inversors i acceleradores poden registrar la seva activitat a l’Estat-, només a Catalunya hi ha 55 acceleradores, el 23% de les 243 que hi ha a tot Espanya. Tot i això, Andrés Saborido, el director de Wayra per a Espanya (l’acceleradora de Telefónica), creu que a l’Estat n’hi ha unes 50 “amb cara i ulls”.

Aquesta gran diferència entre les acceleradores autoregistrades i les validades pel sector ja indica que el globus potser està més inflat del que caldria. Segons l’estudi L’ecosistema de les acceleradores i incubadores a Europa, fet per Telefónica el 2013, Espanya era el segon país en programes o estructures d’aquest tipus, només per darrere d’Anglaterra. Fins i tot supera Alemanya o França, mentre que el seu PIB està molt per sota del d’aquests països (vegeu el gràfic).

“HI HA UNA BOMBOLLA i tots els que hi som dins ens en beneficiem”, confessa una altra font familiaritzada amb l’ecosistema innovador de Barcelona i que es dedica a l’assessorament i mentoratge de start-ups. N’hi ha per a tots els gustos: públiques, privades, temàtiques... A Barcelona una de les més conegudes és Startupbootcamp una xarxa internacional amb suport de grans multinacionals com Intel, Amazon i Google, que té escampades onze acceleradores en set països diferents especialitzades en sectors tecnològics. La catalana es dedica a l’internet de les coses i a les plataformes mòbils. Però també n’hi ha de vinculades amb grans entitats com empreses multinacionals i bancs: el Banc Sabadell té BStartup i Telefónica té Wayra, també amb presència en diversos països.

Universitats o escoles de negoci tampoc han volgut perdre l’oportunitat d’entrar en aquest negoci. Esade, per exemple, compta amb diversos programes com Momentum, per a l’emprenedoria social, o el Programa Empenta, dins el centre d’innovació EsadeCreapolis, que, de fet, agrupa acceleradores especialitzades en sectors diversos. També n’hi ha de privades com Conector impulsada per l’emprenedor Carlos Blanco i que té mentors famosos com Risto Mejide i Gerard Olivé. Fins i tot la Generalitat té la seva: Start-up Catalonia.

“Com en tots els mercats que evolucionen i es massifiquen, apareixen iniciatives bones i dolentes”, explica Andrés Saborido, de Wayra, que està convençut que el sector s’anirà reordenant fins que només quedaran les que de veritat ofereixen un servei de qualitat.

El professor d’Esade Joan Riera hi està d’acord, però va una mica més enllà. Aquest expert en emprenedoria i fundador del centre d’innovació vinculat a aquesta escola no creu que hi hagi una bombolla, però “sí que és cert que hi ha una saturació del mercat i que a la llarga no hi haurà espai per a tothom”.

QUIN ÉS EL negoci que hi ha darrere d’una acceleradora? Que empreses multinacionals, institucions públiques o escoles de negoci obrin les seves pròpies acceleradores té sentit perquè tenen els recursos i la infraestructura per invertir en projectes, dels quals més de la meitat no arribaran a port. Però ¿com s’ho fa un particular per aconseguir guanyar diners a base d’ajudar emprenedors que, d’entrada, no en tenen ni cinc? La majoria d’acceleradores no tenen cap cost econòmic per a les start-ups que hi aconsegueixen entrar. Després de passar un procés de selecció o guanyar un concurs, accedeixen a un paquet de serveis concret (espai, assessorament, contactes o inversors), habitualment a canvi d’un percentatge de participació en la companyia que oscil·la entre el 5% i el 10%. Tret que d’aquest procés d’incubació en neixi un fenomen com Wallapop, els beneficis per al programa són escassos i a molt llarg termini.

“El negoci està en els suposats serveis o proveïdors que t’ofereixen”, explica l’emprenedor barceloní que demana no citar el seu nom. Ell assegura que aquests programes tenen pactes amb proveïdors concrets, com ara serveis d’assessorament de màrqueting i en qüestions legals que cobren un preu elevat als emprenedors. Una acceleradora d’aquest tipus a Barcelona pot acollir uns 20 equips d’emprenedors a l’any i, per tant, aquests proveïdors de serveis s’asseguren una vintena de clients.

Diverses fonts del sector apunten a les acceleradores que compten amb personatges reconeguts i mediàtics i sovint provoquen desenganys. En molts casos, els impulsors d’aquests programes són antics emprenedors o persones vinculades al màrqueting i la publicitat que acaben fent de mentors en diverses acceleradores alhora i que atreuen els emprenedors amb promeses d’èxit que no acaben de complir.

“Les expectatives són altes, l’emprenedor ha de saber triar bé i no deixar-se enlluernar per figures mediàtiques que a l’hora de la veritat no responen a les expectatives”, diu el professor Joan Riera.

“NO TOT ÉS incubar o aconseguir finançament”, puntualitza Riera. Aquests programes augmenten els recursos, però el més desitjable per fer créixer qualsevol negoci és aconseguir vendes. Per a Riera, aquesta és la millor font de finançament, i no “l’obsessió permanent per aconseguir inversors externs i créixer de pressa”.

Per a inversors com el business angel Oriol Juncosa, les acceleradores permeten veure una “cartera de negocis ordenada en què invertir”. Però tant l’emprenedor com l’assessor barceloní ja citats denuncien que en alguns casos “no arribes mai a contactar amb els mentors o els inversors que et prometen o acabes pagant per serveis que haurien de ser gratuïts”. Fins ara, després d’uns deu anys de les primeres acceleradores, els grans referents del sector han arribat a l’èxit sense necessitat de viure cap procés d’acceleració.