La setmana passada l' Emprenem analitzava com la crisi està canviant els que, fins fa poc, eren els paràmetres de finançament de la cultura. Aquest sector ha estat un dels millors exemples del que ens ha succeït a tots plegats en el llarg període de creixement que va seguir la crisi dels 90. Uns anys en què tot era possible, en què qualsevol projecte trobava recursos, públics o privats. Ara sembla que aquest món s'ha acabat per sempre.
En qualsevol cas, la cultura, per la seva pròpia natura, requerirà sempre un finançament públic important. Una cultura dinàmica requereix espais de creació, que no es poden rendibilitzar, i manifestacions artístiques molt costoses, que no poden autofinançar-se. Ara bé, en no poder dir sí a tot, els poder públics hauran d'acostumar-se a prioritzar en funció d'uns criteris clars i estables.
Pel que fa a les aportacions privades, l'auge del patrocini empresarial no va ser tant conseqüència d'un compromís sòlid amb la cultura com d'una abundància que podia amb tot. La crisi i la falta de tradició en el mecenatge ens han situat en una conjuntura molt diferent. Cal, ara, avançar definitivament cap a una nova fiscalitat que afavoreixi les aportacions privades, en línia amb el que passa en altres països, França sense anar més lluny. Una antiga aspiració que ja hauríem d'haver fet realitat aprofitant els anys de bonança i que, avui, resulta del tot indispensable.
A aquests canvis s'hi va responent amb una dinàmica d'innovació prou interessant. Així, les noves tecnologies permeten acostar el ciutadà a l'artista i faciliten el finançament de la cultura emergent. O, fins i tot, es comencen a dissenyar instruments de capital risc per productes culturals ja consolidats. Tot plegat situa el sector en un moment de genuïna transformació que, inevitablement, ha d'anar acompanyat d'un compromís ciutadà que, afortunadament, sembla que es dóna.
Fa pocs dies em comentaven com, malgrat la duresa de la crisi, les aportacions a les principals ONG i institucions culturals no han disminuït pràcticament. Sembla que al ciutadà li dol molt deixar d'aportar els seus 50 o 100 euros a l'any a una entitat en què confia, ja sigui per ajudar els que més pateixen, per fruir de l'art o per intentar entendre el món. Una magnífica notícia.
