Un bon amic va treballar durant molts anys de cara al públic, com a administratiu en un centre d’atenció primària. Més d’una vegada m’ha explicat les seves peripècies de quan es dedicava a donar hores i a col·laborar amb el personal mèdic per a l’atenció dels pacients.
El millor d’aquesta feina és, segons m’explicava el meu amic, que podia dedicar els molts temps morts a llegir. El pitjor, però, és que l’administratiu sempre paga els plats trencats de tot el que passa de dolent al CAP. “Fins que no veuen el metge, tu ets el sac de totes les seves ires i queixes”, em deia. Un dia em va dir una frase que encara recordo bé: “El millor regal que pots fer a algú que atén el públic és un somriure”.
Tracto d’aplicar aquesta màxima sempre que puc, tot i que reconec que a vegades no tinc humor per ser agradable. El cert és que hi ha una mena de karma en tot això.
Una altra consigna clara que em faig a mi mateixa és la de dir “Gràcies” sempre que calgui, sense importar a qui o quantes vegades. Gràcies als treballadors per fer bé la feina, gràcies als clients per escollir-nos i gràcies als proveïdors per acompanyar-nos. Dic “Gràcies” fins i tot als clients descontents quan contesto un e-mail ple de queixes, si menys no per haver-se posat en contacte amb nosaltres.
Donar les gràcies és gratis i, sumat a altres retribucions, serveis i actituds, només porta coses positives a una empresa. He vist l’actitud contrària, la de professionals i directius que mai donen les gràcies als altres. Acostumen a ser els que no comparteixen els mèrits, que culpen els altres dels errors i que mai volen regalar ni un “Bon dia”. Sovint no valoren ni tan sols els propis clients.
Tal com ho veig jo, algú mesquí no és apte per als negocis, si menys no per als negocis duradors, que puguin suportar un error, una mala ratxa o una crisi. I algú mesquí comença negant un senzill “Gràcies” quan toca.
