El mercantilisme alemany porta Europa a la deflació
Per a molts, Alemanya és el model que hauria de seguir la resta de la UE. Per a Heiner Flassbeck, director del departament de globalització i estratègies de desenvolupament de la UNCTAD, en canvi, és just el contrari: és Alemanya la que ha de canviar. Segons Flassbeck, exviceministre del govern Schröeder, l'origen de la crisi de l'euro s'ha de buscar en la política econòmica que va iniciar Alemanya l'any 1999, al començament de la Unió Monetària Europea (UME), per resoldre el problema d'atur i culminar la reunificació. Amb un ampli suport polític i sindical, el govern alemany va abandonar la fórmula tradicional, que lligava el creixement salarial a l'augment de la productivitat, i la va canviar per una política que consisteix a aprofitar els augments de productivitat per guanyar competitivitat internacional reduint els costos laborals unitaris (CLU). És per això que des del començament de la UME, els CLU alemanys s'han mantingut gairebé constants, molt per sota de l'objectiu d'inflació del 2% del BCE. Des del punt de vista mercantilista, aquesta estratègia ha reeixit del tot, ja que, fins i tot en un context de greu crisi internacional, Alemanya manté un superàvit comercial anual de 140.000 milions d'euros, dels quals uns 80.000 milions són respecte a altres països de la UE.
El problema és que en una unió monetària aquesta estratègia mercantilista dins la unió és insostenible, perquè genera deutes en constant creixement entre els països que comparteixen moneda. Uns deutes que acaben per ser impossibles de finançar sense transferències fiscals. És una situació semblant a la que vivia Alemanya després de la Primera Guerra Mundial, quan els països guanyadors li van imposar el pagament de reparacions de guerra sense permetre, alhora, que obtingués un superàvit comercial envers ells mateixos, com molt bé va explicar Keynes en una de les seves obres.
És gairebé impossible que Espanya i Itàlia, amb prop d'un 25% del PIB generat per l'exportació i un 75% de les importacions provinents de la UE, puguin reduir prou els costos laborals envers Alemanya sense enfonsar la demanda interna i entrar en deflació. Per tant, si Alemanya segueix negant-se a l'evolució dels sous dels seus treballadors d'acord amb la seva productivitat, el resultat per a nosaltres només pot ser la fallida del deute sobirà o la sortida de l'euro, que pel que fa al cas deu ser el mateix.
Marcel Coderch és enginyer
