Les lliçons de Francisco García Paramés

1.

Vaig anar a una universitat pública sense gaire prestigi, i ho vaig fer per diverses raons: en suspendre al juny l’examen de selectivitat, durant l’estiu vaig tenir poc temps per pensar en el futur [...]. A la universitat vaig aprendre ben poc d’economia: les inútils corbes neoclàssiques de l’oferta i la demanda, amb un suposat home perfectament racional i un equilibri que mai existeix, i poc més [...]. S’utilitza la formulació matemàtica per amagar la poca nitidesa i coherència dels economistes neoclàssics, tant monetaristes com keynesians.

2.

No concebo algú que analitzi el mercat, doni opinions de compra o venda o gestioni diners, i no es converteixi en accionista del que li agrada. De vegades hi ha restriccions legals, però fent-ho amb transparència no hi ha cap problema.

3.

Tinc bastanta debilitat per les empreses familiars, que històricament representen més del 70% del patrimoni de les nostres inversions [...]. Qui millor que la família propietària per vigilar que els gestors vetllin per l’interès de l’accionista a llarg termini. Òbviament, s’ha de vigilar que no hi hagi nepotisme, amb familiars no qualificats excessivament involucrats en la gestió.

4.

En el sector immobiliari estem observant una bombolla que d’aquí cinc anys ens farà molt mal, però clar, cap dels agents involucrats et dirà que el mercat baixarà [...]. Aquí sobra una quantitat de pisos important [...]. Els tipus estan massa baixos pel que necessita l’economia, i s’està creant una bombolla molt estudiada. [Extracte d’una entrevista del maig del 2003].

5.

Els bancs traslladen el risc als seus accionistes. És una de les raons per les quals no tenim cap acció d’un banc des de fa quatre anys, perquè això es veu venir. A Espanya passarem de 550.000 cases en construcció a 150.000, és inexorable. [Extracte d’una entrevista del maig del 2003].

6.

Lliçó: no s’ha d’invertir en companyies que et conviden constantment a esdeveniments i en les quals el president viatja amb un nodrit grup de guardaespatlles.

7.

Posar-se curt és apostar perquè un actiu baixarà de preu. Es fa a través de productes derivats, opcions i futurs, i similars. Nosaltres mai hem invertit d’aquesta manera [...]. Les posicions a curt són gairebé exclusivament inversions a curt termini, i en aquest termini els moviments són pràcticament impossibles de predir [...]. Volem dormir tranquils.

8.

Ens hem de centrar en la selecció de valors, i no a endevinar què és el que passarà al món. Vivim en la incertesa permanent, i així continuarem fins que ens arribi l’única certesa que existeix.

9.

La tardor del 2007 em vaig acostar al dia de l’inversor d’un gran banc espanyol per veure com respirava la banca espanyola i confirmar la seva ignorància respecte a la situació immobiliària. Vaig constatar que, efectivament, no tenien ni idea del que els cauria al damunt. El director comercial va assegurar, sense immutar-se, que els següents cinc anys es construirien entre 500.000 i 600.000 cases a l’any.

10.

La sensació general en l’opinió pública és que la crisi financera la van provocar els perversos banquers de Wall Street [...]. Alguna culpa van tenir, naturalment, però culpar-los és com culpar del problema de les drogues al camell que les ven al carrer. Tots sabem que els culpables últims són els grans traficants que posen la droga al mercat i els consumidors [...]. En la crisi financera el culpable últim és qui rebaixa artificialment els tipus d’interès o qui facilita l’accés al crèdit a persones que no compleixen les condicions mínimes necessàries [...]. Com no hi ha d’haver efectes perversos en una política de tipus artificialment baixos?