Telecomunicacions
Innovació 30/10/2016

El preu de portar la Khaleesi a la pantalla del teu mòbil

La megacompra del conglomerat de comunicació i entreteniment Time Warner per part de l’empresa més gran de telefonia nord-americana revoluciona el panorama digital i fa revifar el debat contra els monopolis

Jordi Sabaté
6 min
El preu de portar la Khaleesi  a la pantalla del teu mòbil

Aquesta setmana s’haconegut la compra més gran de l’any i una de les més grans que es recorden a la història del capitalisme modern, i que supera fins i tot la de la farmacèutica Bayer, que va adquirir l’empresa química Monsanto per 58.000 milions d’euros. Es tracta de l’oferta d’adquisició del grup mediàtic Time Warner per part de la companyia de telecomunicacions AT&T, el principal operador de telefonia als EUA i antiga companyia estatal nord-americana.

La suma de l’operació pot fer marejar qualsevol: 79.000 milions d’euros, 13 bilions de les antigues pessetes. Però potser es pot justificar amb el valor del que es ven: la CNN, la productora de sèries HBO, els drets de Joc de trons, la productora Warner Bros, el canal TNT i un bon catàleg de videojocs, entre moltes altres coses. Totes se sumen a l’oferta de continguts que ja tenia AT&T després de la compra, el 2014, de DirecTV per 44.500 milions d’euros.

La segona ‘teleco’ dels EUA compra Time Warner

En total, la despesa en continguts d’AT&T en els últims dos anys puja a 123.000 milions de dòlars, sempre que no tinguem en compte que el compromís de compra de Time Warner implica absorbir el seu deute, que arriba als 21.000 milions d’euros, de manera que la despesa es dispara fins als 144.000 milions d’euros. Per què necessita gastar tant en continguts una companyia telefònica?

Per la terrible competència que pateix i perquè s’ha cansat de ser una simple canonada tonta -que és com es coneix els operadors en l’argot 2.0- i vol menjar-se part del negoci de les empreses d’internet. Per entendre’ns, diguem que és com si Samsung, Sony o qualsevol altre fabricant de televisors volgués, a més, ser amo de Tele 5, La Sexta, Antena 3, TV3 i BTV, de manera que en els seus aparells només es poguessin veure aquestes cadenes i, a més, el fabricant del mòbil es quedés tots els diners de la publicitat que hi aparegués.

Però comencem per la competència: el mercat digital nord-americà, sobretot pel que fa a telefonia mòbil, s’ha tornat molt competitiu en pocs anys, i ha passat de la infradotació de xarxes -excepte pel que fa a les principals ciutats- a un desenvolupament superior a l’europeu en l’actualitat. De la mateixa manera, la lluita pel client s’ha accentuat i les quatre principals companyies -AT&T, Sprint, Verizon i T-Mobile US- competeixen a mort per aconseguir els serveis del consumidor.

Aquesta mateixa setmana s’ha sabut que els resultats del tercer trimestre de T-Mobile US posen en dificultats Verizon i AT&T, ja que la lluita pel client està molt tancada. A més hi ha l’amenaça que grups com Netflix o Amazon s’atreveixin a fer el pas oposat, és a dir, a constituir-se en operadores amb xarxes pròpies per distribuir la seva oferta de continguts. Google, sense anar més lluny, ha traçat una enorme xarxa de fibra als Estats Units, però de moment no ha passat a l’acció.

Igual que a Europa, l’estratègia de competència seguida per tots els players als Estats Units ha sigut la convergència de serveis en un sol paquet que impliqués telefonia mòbil, internet fix i televisió per cable o fibra. Així s’asseguraven tenir tres clients en un o, si es vol, el mateix client per triplicat i vinculat per l’ecosistema que lliga tots els serveis.

És a dir, que segons el típic contracte -el Fusion de Movistar seria un exemple- et surt més barat tenir els serveis junts que per separat. Si canvies de companyia en un d’ells, el preu de la resta es dispara. D’aquí l’interès d’AT&T a acumular empreses de continguts: el que té més bona oferta d’entreteniment atrau més clients al conjunt dels seus serveis, ja que per la via d’una oferta televisiva es poden aconseguir clients també per a l’internet fix i la telefonia mòbil.

Aquesta estratègia es va estrenar mundialment a Espanya durant els anys més durs de la crisi i va servir als operadors amb infraestructura pròpia per revertir el transvasament de clients cap als operadors mòbils virtuals i expulsar-los gairebé totalment del mercat. Gràcies a la convergència de serveis, Movistar, Vodafone i Orange van acabar amb el mercat de MasMóvil -que va haver de reinventar-se com a operador amb xarxes pròpies-, Pepephone i altres competidors.

La resta d’empreses de telecomunicacions van acabar imitant la tàctica de la convergència de serveis en la qual Telefónica va ser pionera. Des de fa aproximadament dos anys, gairebé tots els mercats de telecomunicacions desenvolupats s’estructuren al voltant d’operadors amb infraestructura i que ofereixen el paquet triple: comunicació en mobilitat, accés a la xarxa fix i continguts televisius.

Ara bé, tenint en compte les característiques de mida del mercat nord-americà, aquesta reunió de serveis en una sola companyia pot tenir implicacions molt més complexes que les que suposa a Europa. Per començar, perquè a Europa el mercat no és únic sinó que està molt atomitzat en mercats nacionals, cadascun reproduint una estructura de poques empreses amb els seus paquets de serveis. El domini d’un sol mercat a través de la compra de grups de comunicació i entreteniment afecta col·lectius reduïts de consumidors.

Als Estats Units, en canvi -i aquí és quan toca parlar de la fi de la canonada tonta -, on el mercat és tan gran com l’europeu però és un de sol, compres com la de Time Warner per part d’AT&T o la que el 2009 va fer Comcast per adquirir la cadena NBC i els estudis cinematogràfics Universal suposen un ingent volum de continguts i afecten una gran massa d’espectadors. No és el mateix que tots els belgues es vegin afectats per una compra de cadenes de televisió que una operació que decideix què veurà o deixarà de veure la meitat o més dels ciutadans de la UE.

La lluita entre Comcast, AT&T, Verizon i, en menor mesura, Sprint i T-Mobile per aconseguir la cartera de continguts digitals amb la intenció d’oferir-la a les seves pròpies xarxes segurament no s’acabarà amb la compra de Time Warner. És possible que hi hagi pròximes adquisicions que segmentin encara més l’audiència de la televisió, que segueix sent la principal forma d’informar-se al món. David Gelles, analista de The New York Times advertia dels clarobscurs de l’adquisició poques hores després que es fes oficial. Per a Gelles, el fet que les grans empreses de continguts acabin en mans de potents grups de telecomunicacions pot implicar la possibilitat de manipulació de la seva audiència-client, mitjançant la informació en funció d’interessos empresarials i polítics.

En definitiva, pot donar-se una berlusconització de l’audiència americana que doni lloc a un auge de polítics populistes al servei dels grans operadors. Gelles i altres experts creuen que Washington, que té l’última paraula, no hauria aprovar la compra.

Curiosament el candidat Donald Trump, campió del populisme, s’ha oposat a la compra per la concentració de poder que suposarà, i ha assenyalat també l’adquisició de la NBC per part de Comcast, dient que si arriba a la Casa Blanca suspendrà totes dues operacions. Per contra, Mark Cuban, inversor de risc i amo de cinemes i estudis de producció d’entreteniment, creu que l’operació hauria de ser aprovada.

Però la concentració de poder mediàtic no és l’únic perill que comporta una macrooperació com la que va tenir lloc la setmana passada. Hi ha un conflicte amb el principi de neutralitat de la xarxa en el fet que un proveïdor d’accés tingui també la titularitat dels continguts que corren per les seves canonades, o almenys de bona part d’ells, i el peatge d’accés a aquests continguts.

En altres paraules, sembla estrany que un operador que vol que vegis la seva publicitat i paguis pels seus continguts vulgui ser també respectuós amb els continguts i publicitat de terceres empreses quan aquestes han de competir dins les xarxes de l’operador. En aquest sentit, una compra d’aquestes dimensions podria fer pensar a empreses com Amazon, Facebook o Google que ja va sent hora de muntar les seves pròpies xarxes si volen protegir el seu negoci.

No obstant això, no tot són ombres. Aquestes operacions també tenen els seus aspectes positius que podrien justificar la seva possible aprovació per part de l’administració. Un dels seus punts forts és que si augmenten els clients i alhora creix el benefici en participar del negoci digital, els operadors poden sentir-se més inclinats a invertir en innovació i a portar a terme un desplegament més gran de xarxes. Aquestes són dues activitats amb què tradicionalment s’han sentit reticents, al·legant que ells posen la inversió i el negoci el fan les empreses digitals. Washington té l’última paraula.

stats