Enterraments
Emprenem 18/09/2021

De ‘Polseres vermelles’ a oficiar funerals

El tancament dels escenaris per la pandèmia aboca els actors a buscar-se noves vies d’ingressos

6 min
De ‘Polseres vermelles’  a oficiar funerals

Va ser el doctor Abel a Polseres vermelles i el doctor Canut a La Riera. Forma part del repartiment d’El llarg dinar de Nadal, premi Butaca 2015 a millor espectacle de petit format i que torna ara als escenaris després d’estar representant-se durant cinc anys abans de la pandèmia. En cinema ha rodat La hija del ladrón, protagonitzada per Eduard Fernández i la seva filla Greta i que va guanyar el premi Goya a millor direcció novell, i Blue Rai, premi del públic al festival de Màlaga el 2017. En el seu llarg currículum també hi ha locucions de reportatges del 30 minuts o del Sense ficció. Es diu Ignasi Guasch i als seus 39 anys fa gairebé dues dècades que treballa d’actor. El tancament provocat per la pandèmia a la majoria de sectors ha sigut especialment dur en el cas de les arts escèniques i ha obligat Guasch a buscar-se noves vies d’ingressos per poder sobreviure. Des de febrer del 2020 treballa també d’orador de funerals laics. “Representa actualment el 60% dels meus ingressos”, diu.

Com la majoria d’actors, és autònom. El 2019 va ser un any especialment dolent per a ell i només va ingressar 10.000 euros bruts. “En aquesta professió és habitual tenir alts i baixos”, diu. El 2020 semblava que deixava enrere aquesta mala etapa. Al gener tenia un parell de rodatges, un de relacionat amb el Mobile i un altre amb una empresa farmacèutica, i de cara a l’estiu tenia alguns bolos de teatre programats. Però l’esclat del covid ho va parar tot. “Tot plegat eren 11.000 euros, més diners dels que havia guanyat l’any anterior, que de sobte van desaparèixer i em vaig trobar sense pràcticament cap ingrés”, detalla.

A través d’un company actor que havia treballat oficiant cerimònies es va posar en contacte amb la responsable de l’empresa En el Record, que va impulsar també una actriu, perquè li donés feina. La companyia treballa per als serveis funeraris Àltima oferint a les famílies que volen enterraments laics una persona que oficiï la cerimònia. “La majoria som actors, molts hem anat a petar en aquest món per culpa de la pandèmia”, assegura Guasch. Alguns d’ells són coneguts pel gran públic, entre els quals hi ha un dels papers protagonistes de la sèrie Ventdelplà, que es va emetre a TV3 del 2005 al 2010, i que ha declinat participar en el reportatge.

“El primer dia va ser molt dur, però no tenia ni un euro i ho havia d’intentar”, recorda. Va haver d’oficiar cinc enterraments en diferents llocs de l’àrea metropolitana de Barcelona. A l’empresa hi fa dos tipus de feines: llegir directament a la cerimònia el text sobre la figura del difunt que prèviament ha estat escrit per algú altre o bé començar el procés de zero. “Rebo un correu electrònic que m’especifica quants funerals faré tal dia. Truco a cadascuna de les famílies i els demano si em deixen fer unes preguntes sobre la persona que ha mort per elaborar l’escrit”. Un cop acabat, s’envia al tanatori perquè els familiars el puguin llegir i validar i, abans de la cerimònia, els pregunta si estan d’acord amb el contingut. “És una feina molt heavy, t’assabentes dels enterraments el dia abans o el mateix dia perquè òbviament ningú planifica quan es morirà”.

Reconeix que els seus estudis de filologia catalana i el Certificat d’Aptitud Pedagògica (CAP) l’han ajudat a poder fer aquesta feina amb la rapidesa que es requereix sense oblidar la sensibilitat. “Tot i així, et trobes amb situacions tan dures que no saps què posar”. Situacions com difunts víctimes de violència masclista, nens o adolescents que s’han tret la vida... “Aprens moltes lliçons, però és una feina mal pagada, per la quantitat de tensió que acumules en moments molt delicats”, relata. La seva via d’escapament per rebaixar aquest estrès és el sentit de l’humor que comparteix amb els músics de les cerimònies.

Tot i que a l’empresa on treballa la majoria estan en nòmina, ell prefereix continuar com a autònom perquè no vol renunciar a guanyar-se la vida com a actor. “M’organitzo l’agenda en funció de les meves feines d’actor i, després, els dic quins dies puc treballar. Em solen donar feina una o dues setmanes al mes”. Per tot un dia de cerimònies (siguin les que siguin) cobra 130 euros bruts, i per migdia, 70. La xifra crida l’atenció si es contrasta amb els 297,2 euros que Àltima fa pagar pel servei d’un orador per cerimònia, segons les tarifes que es recullen a la seva pàgina web.

D’anècdotes en té moltes: des dels assistents a un funeral entrant amb cerveses i banyes al cap brindant pel difunt fins a muntar un concert durant la cerimònia o una dansa protagonitzada per un esbart dansaire. “És una feina que tinc moltes ganes de deixar, no per desprestigi, sinó perquè estar tan en contacte amb la mort és esgotador”, repeteix en diverses ocasions, i afegeix: “Hi treballo per guanyar-me les garrofes. Ara bé, mentre ho faig soc conscient del servei que estic donant, i això les famílies t’ho agraeixen”. En aquest punt recorda com una d’aquestes famílies, a qui va oficiar el funeral de la seva mare, li van demanar uns mesos després que també fes el del seu pare.

No rep suport psicològic, però per dur a terme la feina sí que va fer una formació sobre com tractar l’espiritualitat en cerimònies laiques. Aquesta tipologia de funerals creix “de manera sostinguda” any rere any, segons Serveis Funeraris de Barcelona - Grup Mémora. “En aquests moments, l’acumulat aquest any a Barcelona ciutat, considerada pionera en aquest tipus de cerimònies civils a tot Espanya, és d’un 23%”, diu Fernando Sánchez, director de comunicació i relacions institucionals del grup. El 2005 el percentatge a l’àrea metropolitana de Barcelona era només d’un 4% i el 2015 gairebé del 17%.

L’obertura progressiva dels escenaris ha fet que de mica en mica torni a tenir algunes feines d’actor. Actualment combina la de les cerimònies amb la representació de Cordèlia que està fent a Mallorca, obra que es preveu que ara es tradueixi al castellà i li permeti fer bolos per Espanya i per la qual per nou funcions i dues setmanes d’assajos cobrarà 1.800 euros bruts. “Des de Manacor preparo textos per a alguns funerals al matí i després vaig al teatre”, explica Guasch. També aviat començarà a assajar Habitació tancada, que s’estrenarà a la sala Versus Glòries de Barcelona al novembre i ell hi serà les últimes deu funcions per substituir un altre actor. A més, el 5 de desembre tornarà als escenaris amb El llarg dinar de Nadal. Amb tot això, alguna locució que ha fet i alguna ajuda que ha rebut de l’administració per l’impacte del covid espera tancar l’any amb uns ingressos de poc més de 20.000 euros bruts, una xifra similar a la que va assolir el 2017. L’any passat el va tancar amb 17.000 euros. “Per viure [paga un lloguer a Cornellà de Llobregat] necessito com a mínim 18.000 euros bruts, i aquí se li han de restar les quotes d’autònoms”, puntualitza.

En aquest país, assegura, és molt difícil viure de la cultura, i encara més de les arts escèniques. “En les programacions anuals dels teatres sempre apareix la mateixa gent”, denuncia. Un estudi de la Fundació Actors Intèrprets Societat de Gestió Espanyola (AISGE) publicat fa cinc anys li dona la raó. L’informe, centrat en la situació sociolaboral dels actors i ballarins a l’Estat, ja alertava que una tercera part vivia, tot i treballar també en altres àmbits, sota el llindar de la pobresa: cobrant menys de 600 euros mensuals. A més, només un 8% podien viure d’interpretar i un ínfim 2% cobraven més de 30.000 euros anuals. Un altre estudi de la Unió d’Actors i Actrius publicat l’abril passat denunciava que només un 11% han pogut accedir a la prestació extraordinària per a artistes a causa del covid d’aquest 2021.

Tot i l’escassetat d’ajuts durant la pandèmia, des de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) denuncien que no és “extraordinari” que els artistes combinin la seva feina amb una altra per compensar la falta d’ingressos. “El covid ha fet visible una precarietat que ja era existent. El que passa és que abans la majoria anava fent”, apunta l’actor i president de l’AADPC, Àlex Casanovas, que afegeix que, davant d’aquesta situació, és urgent implementar l’estatut de l’artista. “Per poder tenir dret a l’atur (tenir un any cotitzat), un artista en necessita dos i mig o tres de feina”, apunta. I fa dues peticions per revertir aquesta precarietat: “El mateix sector ha d’oferir i exigir contractes laborals i, finalment, si de debò creiem que la cultura és necessària, important i un bé essencial, s’ha de reflectir en els pressupostos del país”.

A Guasch li ha passat pel cap mil vegades dir “fins aquí” i anar-se’n al Ripollès a fer formatges amb un amic. “Vaig treballar de professor durant quatre anys en una escola, i ho vaig deixar perquè era llicenciat en arts escèniques i volia dedicar-me al teatre. És molt dur -reflexiona-, però en definitiva és el que m’agrada”.

stats