TECNOLOGIA
JORDI SABATÉ

El pagament electrònic assalta els carrers de Londres

Des d’aquest estiu, els músics de carrer londinencs podran cobrar diners digitals gràcies a una aplicació dissenyada pel nou propietari de PayPal

El pagament electrònic assalta els carrers de Londres / THINKSTOCK / JORDI OLIVÉ Zoom

Si els Beatles l’haguessin tingut a finals dels 50 a Liverpool en els seus inicis com a músics de skiffle -una barreja de carrer de folk, rhythm’n’blues i jazz-, potser no els hauria fet falta emigrar a Hamburg i no s’haurien convertit en els músics de pop-rock més importants del segle XX. Estem parlant d’una targeta que permet reclutar petits pagaments fets amb l’aplicació de mòbil que iZettle, l’empresa sueca que acaba de comprar PayPal per 2.200 milions de dòlars, ha posat en circulació a Londres en col·laboració amb l’Ajuntament d’aquesta ciutat.

La idea és que els buskers, que és el nom popular amb què es coneixen a Anglaterra els músics de carrer, tan característics de les cantonades de les grans ciutats, rebin aquestes targetes al mateix temps que l’Ajuntament vagi fomentant que els londinencs es descarreguin l’aplicació, que iZettle ha alliberat sense ànim de lucre, per poder pagar els artistes amb un xiulet de xip. Així, en lloc de passar la gorra, a partir d’ara passaran la banda magnètica pels nostres mòbils perquè pitgem el botó de “Transferència”.

L’experiència, que comença aquests dies i es prolongarà durant l’estiu, segons ha explicat l’alcalde de Londres, Zadiq Khan, pretén ser una prova pilot per estendre en el futur aquestes targetes a altres col·lectius que no tenen accés normalment als diners electrònics, sempre fent costat a organitzacions no governamentals i benèfiques.

D’aquesta manera es vol evitar que augmentin els nivells d’exclusió, per exemple, de captaires i altres col·lectius que visquin de les ajudes comunitàries i que no tenen mecanismes de cobrament electrònic. Les targetes recaptadores també serviran per efectuar pagaments en botigues, com qualsevol targeta recarregable, i posen de manifest un problema creixent en les actuals societats cada vegada més digitalitzades, on la circulació de moneda física es va reduint progressivament.

La polèmica no és nova i ja va començar a Escandinàvia l’estiu del 2015. Concretament a Dinamarca quan diverses associacions ciutadanes van reaccionar negativament a l’anunci del govern danès que a partir del primer de gener del 2016 qualsevol negoci o establiment podria negar-se a cobrar en efectiu. Les associacions van criticar per una banda el fet que la mesura, més enllà d’entrar en sintonia amb els temps actuals, privava d’intimitat els consumidors en obligar-los a haver de deixar un rastre absolut digital de les seves activitats comercials.

De l’altra, alertaven del risc que representa una societat sense diners físics circulants per a aquells que no poden accedir a les noves tecnologies i que, per tant, tenen vetats els comptes i les targetes bancàries, i per descomptat els datàfons per realitzar cobraments. Com podrien cobrar pels petits treballs o com podrien rebre la voluntat si desapareixien les monedes i els bitllets dels carrers?

Un dilema similar es presentava al mateix temps a Suècia, país en el qual una part de la població en situació de marginalitat rep ajudes en forma de donatius populars venent al carrer la revista Situation Stockholm. La manca de xavalla dels vianants va començar a alarmar el 2015 les entitats caritatives que sostenen la revista, i es va començar a plantejar el repartiment de targetes de cobrament digital.

Per completar la tripleta escandinava, una cosa semblant passa a Noruega, on el segon banc del país, Nordea, ja no distribueix diner físic.

No obstant això, en altres zones del planeta que a priori podríem considerar més endarrerides la digitalització de les transaccions comercials mai ha constituït un problema, i des d’un primer moment les persones en situació d’exclusió s’han mogut per tenir la seva targeta de cobraments digitals. És el cas de la Xina i l’Índia, països en els quals la majoria de la població només fa servir aplicacions de mòbil per pagar. O de Dubai, on la distribució d’aquest tipus de suports va a compte de les autoritats, perquè en la religió musulmana la donació d’almoina és una obligació.

I parlant de religions, el cristianisme no es queda enrere; encara que l’almoina no té el caràcter doctrinal que rep a l’islam, sí que és tradició passar l’anomenat raspall perquè els feligresos contribueixin al manteniment de la parròquia. Veient que cada vegada menys creients van a missa amb diners en efectiu, un grup d’esglésies parisenques han dissenyat un raspall contactless perquè els creients puguin deixar la contribució només passant el xip de la Visa. Es tracta, per descomptat, d’esglésies d’alguns dels barris més elegants de la capital francesa.