L’obituari de Google+, la primera derrota de Google

Google+ ha mort sense que ningú se n’assabenti, és a dir, tan discretament com va viure des que va ser llançada el juny del 2011 per competir amb les llavors ja consolidades Facebook i Twitter. La seva pobra esquela ha sigut tot just una breu entrada al blog corporatiu de Google que donava avís del canvi progressiu d’aquest intent de xarxa social cap a una xarxa per a empreses l’agost del 2019.

A més, la nota no deixava de ser una resposta a un reportatge recent del Wall Street Journal en què es revelava que entre finals del 2015 i el març del 2018 Google+ va patir un forat de seguretat que va exposar els perfils i les dades privades -des de l’historial de cerques fins a alguns correus de Gmail, donada la gran fusió que hi ha entre les diferents aplicacions del cercador- de mig milió d’usuaris a tot aquell desenvolupador amb accés al codi per creuar aquesta xarxa amb terceres aplicacions.

Tot això va passar sabent-ho Google, que no va fer res per solucionar-ho, segons el Wall Street Journal, fins al març d’aquest any, poc abans que a Europa entrés en vigor l’estricta normativa GDPR sobre protecció de dades dels usuaris , que obliga a comunicar aquesta mena d’errors a l’organisme de protecció de dades europeu abans de 72 hores després de ser descoberts, sota l’amenaça de severíssimes multes.

GDPR va entrar en vigor el maig del 2018, de manera que quan va descobrir la fallada al març Google no estava obligada encara a comunicar-la públicament; així que després d’esmenar-la, suposadament, va decidir mantenir el forat en silenci. Tot i que el cas és insignificant si es compara amb l’escàndol de Cambridge Analytica (que va posar al descobert les dades de 50 milions d’usuaris de Facebook), ja l’investiguen les autoritats de protecció de dades d’Alemanya i Irlanda.

Per la seva banda, Google assegura que malgrat tot mai es van filtrar dades personals dels usuaris a cap dels menys de 500 desenvolupadors que van demanar accés al codi entre el 2015 i el març passat. Segurament s’ha tancat Google+ per si de cas la bretxa no estigués del tot tapada, i per evitar topades amb les autoritats comunitàries, bastant contundents a l’hora de multar Google per les martingales fiscals i els atacs a la lliure competència, per esmentar dos camps que ja li han costat un dineral.

Amb tot, el que crida més l’atenció és que durant gairebé tres anys, i en una de les xarxes amb més membres del món, només 500 aplicacions externes fessin una petició per creuar serveis amb Google+. Segurament Facebook té els mateixos requeriments en cinc minuts. I és que Google+, tot i els 20 milions d’usuaris de l’estrena, ha sigut el paradigma de les anomenades xarxes zombi : molts usuaris, però gens d’activitat interna.

En el cas de Google+, un càlcul realitzat per la mateixa empresa admet que de mitjana el 90% dels usuaris feien servir la xarxa no més de cinc segons al dia, és a dir, per error, perquè es creua amb Gmail o perquè acull els temps d’ús dels pocs friquis que sí que fan servir la plataforma. L’aclaparadora majoria dels usuaris són nominals i gairebé obligats, per poder usar l’ecosistema de serveis de Google sense obstacles.

Així ha sigut des del 2011, quan va ser llançada tard i malament pel cercador, fins llavors centrat en el negoci de la publicitat contextual en les recerques, però que a poc a poc es va anar adonant que amb Facebook sorgia un nou tipus d’usuari que no només volia buscar informació d’altres, sinó també compartir la pròpia amb els contactes; era el naixement de la web social o 2.0.

Un camp que a Google se li escapava en favor de Facebook, i quan ja se n’ensumava el gran potencial. Google sabia que era una part del pastís inabastable sense tenir plataforma social i, encara que allò no fos la seva especialitat, va encarregar als seus enginyers que en creessin una. Efectivament, allò no era la seva especialitat i els va sortir un Frankenstein anomenat Wave, una xarxa tan fascinant com poc operativa.

Wave era un conjunt de xarxes que creixien al voltant d’una conversa en una mena de chat room entre dos o més usuaris que podien anar agregant-s’hi. A més, era un chat room multimèdia. I una wave es podia unir amb altres waves i crear-ne una de més gran. Brillant des del punt de vista tècnic i conceptual, però massa complexa per als usuaris normals d’abans del 2010, quan l’amplada de banda brillava per la seva absència.

Per això Google va haver de renunciar-hi i substituir-la per una mediocritat insulsa, una rèplica grisa i funcionarial del que era Facebook i on es notava massa la mà de Google. Al cercador només li va servir per constatar que contra Facebook acabava de patir la primera derrota i que es veuria obligat a compartir el negoci digital amb un marrec anomenat Mark Zuckerberg.