Els gegants ‘tech’ desmenteixen la paranoia del mòbil espia

El juliol del 2016 un usuari nord-americà de YouTube anomenat Neville va pujar a la xarxa un vídeo en què suposadament demostrava que l’iPhone de la seva dona l’espiava per posteriorment oferir-li publicitat amb determinades paraules clau a Facebook. Per evidenciar l’espionatge, Neville i la seva dona van encendre el mòbil davant de les càmeres i van pronunciar repetidament una expressió que van jurar que no havien dit mai abans: “Menjar de gat” ( cat food, en anglès). Van repetir-la diverses vegades, simulant una conversa, després de deixar clar que no tenen cap gat: “Cal comprar menjar per al gat”, “Al gat se li ha acabat el menjar”. Seguidament, el vídeo ens mostra la pàgina de Facebook de la dona l’endemà, en què apareixen diversos anuncis de fabricants de pinso per a gats.

La conclusió de Neville és aquesta: els smartphones escolten les nostres converses i envien el que diem a empreses de tractament de dades que treballen per a empreses com Facebook, Amazon, etc. Al vídeo no hi ha cap prova que els seus autors no estiguin manipulant els fets al seu gust. És més, sorprèn que li parlin a un mòbil amb la pantalla apagada, de manera que es pot deduir que està en repòs. Es tracta d’un experiment casolà, força maldestre i poc fiable, del clàssic tipus conspiranoic. De fet, va tenir ben poca repercussió, o gens, en el moment en què el va publicar el seu autor.

No obstant això, amb el pas del temps va començar a moure’s per les xarxes i l’estiu passat, un any després de la publicació original, es va fer lleugerament viral. La seva difusió ha crescut des de llavors i ja acumula gairebé 3.000 comentaris, alhora que diverses revistes tecnològiques el recullen i analitzen les possibilitats que les seves tesis fossin certes. Per un efecte de bola de neu, la transcendència del vídeo ha superat aquest estiu la seva veracitat.

Aviat es va passar a descartar la tesi que el mòbil amb la pantalla en suspens pogués gravar converses, però es va especular que sí que ho podia fer a través de l’assistent de veu, és a dir, Siri per als iPhone i Ok Google per als dispositius amb Android. La teoria és que en activar els assistents amb paraules com “escolta Siri” o “Ok Google” aquestes aplicacions gravarien tot el que diguéssim. Després ho enviarien a centres de tractament de dades, que farien un estudi sobre les nostres preferències. L’estudi seria venut a empreses com Facebook o el mateix Google, que afinarien la publicitat contextual que ens ofereixen. A més, altres dispositius de la llar com Google Home o Alexa, d’Amazon, també podrien espiar a través dels assistents de veu. En definitiva, que al final, d’una manera o d’una altra, el vídeo de Neville seria cert.

La volada que ha agafat aquesta teoria ha obligat el House Energy and Commerce Committee, una de les tres comissions més importants del Congrés dels Estats Units, a enviar cartes a Facebook i Apple perquè confirmin o desmenteixin aquests rumors. I les dues empreses els han desmentit rotundament. Facebook ha assegurat que no treballa amb registres d’àudio i que cap de les seves aplicacions per a telèfons -com WhatsApp o Instagram- graven converses, i menys les vinculen a persones identificables. Apple, en la mateixa línia, ha aclarit que Siri no activa cap enregistrament després de les trucades per paraules clau dels usuaris. De fet, l’assistent de veu no coneix la ID del propietari del mòbil, només el seu nom de pila, de manera que no pot enviar cap enregistrament a persones concretes.

Un estudi de la Northeastern University, de Boston, també va demostrar la falsedat de la teoria de les gravacions després d’aplicar l’assistent de veu sobre 17.000 aplicacions diferents. Tot i així, en certs casos s’ha constatat que alguna aplicació grava imatges i vídeos, que després envia a centres de processament. I ho fa sense avisar en els termes i condicions d’ús.

Sobre aquest punt, l’advocat especialitzat en drets digitals Carlos Sánchez Almeida, titular del Bufet Almeida, aclareix que aquest tipus d’accions podrien entrar dins de la legalitat si s’inclouen clarament en les condicions d’ús de l’aplicació i hi ha una acceptació explícita per part de l’usuari. Sánchez Almeida cita el cas de l’aplicació per a mòbil de LaLiga, que pot utilitzar el micròfon del telèfon per espiar si estem fent-la servir, per exemple, en un bar de manera il·legal. Després de nombroses queixes, el cas va ser portat davant l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD), que haurà d’estimar si LaLiga ha comès un delicte per revelació de secrets sense consentiment i ha d’anar als jutjats. De la mateixa manera, l’advocat estima que si sospitéssim que Apple ens espia, el primer pas seria anar a les condicions d’ús del mòbil i dels seus programes i estudiar si hi hem donat consentiment. Si no fos així, hauríem de posar el cas en mans de l’AEPD.