La cara fosca de Tinder: frau, assetjament i discriminació
La popular aplicació de cites acumula un dilatat historial de polèmiques des de la seva fundació, el 2012
Tinder va suposar una revolució social: va canviar la manera de lligar d’una manera sorprenent, posant en evidència que les noves generacions estaven lliures dels prejudicis que havien tenallat els seus predecessors. En certa manera es podia definir com l’aplicació per lligar de la generació post-VIH, ja que aquesta terrible malaltia, la sida, per bé que encara present, havia condicionat les relacions sexuals de les últimes tres dècades.
L’èxit de Tinder va ser tan global com fulgurant, i si bé no va ser ni de lluny la primera plataforma de contactes, gràcies al mòbil sí que es va convertir en la més popular i desinhibida, perquè permetia que milions de joves, i no tan joves, busquessin possibles parelles adequades al seu perfil per passar una estona o, directament, anar al llit.
El 2014 Tinder ja tenia 50 milions d’usuaris a tot el món, i actualment es calcula que té gairebé seixanta milions de seguidors actius, és a dir que utilitzen l’aplicació durant una mitjana de quatre minuts diaris. Aquests usuaris es reparteixen per sexe i edat: segons la plataforma Statista, el 37% són persones de 25 a 34 anys, el 31% tenen de 35 a 44 anys, el 18% de 18 a 24 i el 9% de 45 a 54. Finalment hi ha un 5,53% d’usuaris de 55 a 64 anys. Pel que fa al gènere, el 68% són homes, i la resta dones.
La mateixa font calcula que cada dia es produeixen 26 milions de coincidències -gent que es posa un m’agrada recíproc- i s’aconsegueixen un milió i mig de cites setmanals a Tinder. La revista Technology Review, de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT), calcula que ara una de cada tres parelles nord-americanes es coneixen a través de Tinder i altres aplicacions similars.
Però a Tinder no tot és brillantor i luxúria. Al contrari. La plataforma té una cara fosca i acumula un recompte de polèmiques important. Per començar, l’única dona de l’equip fundador, Whitney Wolfe, va sortir de l’empresa el 2014 demandant el director de màrqueting, la seva exparella, per assetjament sexual, i al conseller delegat per assetjament laboral. Wolfe va arribar a un profitós acord per marxar i amb els diners va fundar Bumble, una altra aplicació similar en la qual són les dones les que escullen els homes, que no poden fer el pas.
El 2015 Tinder es va fusionar amb AIC i Match.com. L’operació va tenir com a resultat Match Group, una empresa que agrupava les principals aplicacions de cites. L’objectiu era crear un gran grup i sortir a borsa. Els resultats sembla que estan funcionant (el 2018 espera haver facturat 1.700 milions de dòlars i haver-ne guanyat 800, el doble que l’any anterior), però les relacions entre empreses van resultar nefastes i finalment el 2018 els fundadors de Tinder van denunciar la cúpula de Match Group al·legant que els havien robat 2.000 milions de dòlars devaluant intencionadament les opcions sobre les accions ( stock options ). Ara la demanda està a l’espera de judici.
En canvi, hi ha una altra demanda sobre la qual sí que s’ha dictat sentència: un jutjat de Califòrnia ha condemnat Tinder a pagar 17 milions de dòlars en indemnitzacions a prop de 270.000 usuaris que van demandar l’aplicació per haver-los obligat a pagar deu dòlars més des del 2015 per determinats serveis premium. La raó és que tenien més de 29 anys. Mentre els més joves pagaven només 9,99 dòlars, els que havien entrat a la trentena pagaven 19,9 dòlars. El tribunal californià ho va considerar discriminació per edat.
Un altre escàndol més recent és el descobriment que als EUA hi ha determinades empreses que es dediquen a l’anomenat catfishing per encàrrec, que no és altra cosa que prendre el control del nostre perfil de Tinder per jugar amb determinats algoritmes i conceptes de màrqueting i psicologia, cosa que fa millorar el nostre ràtio de cites en l’aplicació. Nosaltres els cedim les nostres claus i ells ens avisen quan han aconseguit una cita. Tot plegat per 2.000 dòlars al comptat.
El problema és que, segons va revelar una exempleada d’una d’aquestes empreses, el secret no és tant l’algoritme com l’engany de donar al perfil de l’usuari contractador unes virtuts que no té. Un altre empleat confessava a la revista Quartz que la seva feina consistia a buscar els perfils de dones que semblaven més ingènues i incautes, perquè eren les més fàcils d’enganyar. Òbviament els contractadors d’aquests serveis, que una exdirectiva definia de “ madame digital”, són homes.
I, per acabar amb un toc reivindicatiu, no només les dones poden ser víctimes dels aventurers a Tinder. Ells també fan el passerell. I si no que ho preguntin als usuaris catalans que han denunciat aquesta setmana l’anomenada “lladre del Tinder”, una atractiva dama d’origen panameny que els ha fet la cort a l’aplicació i ha aconseguit que la convidin a casa seva, on els ha drogat i els ha robat fins i tot la camisa. Els Mossos creuen que les víctimes són bastantes més de les que s’han atrevit a denunciar-ho.
