INDÚSTRIA
JORDI SABATÉ

A General Electric se li entravessa el segle XXI

La companyia fundada el 1890 per l’inventor de la bombeta Thomas Edison surt per primera vegada en 110 anys del selectiu índex borsari Dow Jones

A General Electric se li entravessa  el segle XXI / JORDI MORALES / GETTY Zoom

General Electric, una companyia que ho ha sigut tot o gairebé tot als Estats Units, no només pel seu poder econòmic sinó també per haver encarnat el Somni Americà, la meritocràcia i la combinació justa del capitalisme amb la innovació tecnològica, ha anunciat aquesta setmana que es retira de l’índex Dow Jones després de ser una de les empreses fundadores d’aquest selecte club financer, ara fa 110 anys.

Ha arrossegat durant massa anys un gran deute i amb prou feines pot presentar-se com a empresa competitiva en el mercat, de manera que la decisió anunciada s’acompanyarà d’una voladura controlada de la companyia, tal com es coneix avui. O, si es prefereix, d’una desconstrucció: General Electric ja s’ha desfet de la seva milionària participació a NBC Universal, el gran negoci dels mèdia i entreteniment -entre altres seccions, la companyia discogràfica i la productora cinematogràfica- que va comprar el 2009 a Vivendi, juntament amb Comcast, i de la qual tenia un 47%. Va ser una jugada per intentar emular la diversificació de conglomerats industrials orientals com Sony, però sense èxit econòmic.

També s'ha després de la seva llegendària línia d’electrodomèstics. Era marca clàssica de l’era daurada del capitalisme, els dolços cinquanta del segle passat, en què des de les aspiradores fins a les torradores, les neveres i molts altres aparells portaven a l’etiqueta les dues lletres de la companyia, amb el seu grafisme tan característic. En aquells temps, General Electric era sinònim de bo i indestructible; avui ho és de poques vendes i més pèrdues que beneficis.

Però segurament el més dolorós és saber que també el negoci de les bombetes -l’invent més cèlebre del llegendari Edison, que va ser l’origen de l’empresa- s’ha venut a diverses companyies. D’altra banda, General Electric també ha posat a la venda la seva participació en l’empresa perforadora de pous de petroli i distribuïdora de gas i gasolina Baker Hugues, una de les més poderoses del món, encara que no ha aclarit si ja ha aconseguit un comprador.

Finalment, el negoci de cura i salut -una de les seves divisions amb més pes- també serà dividit per trobar bons compradors i reduir així l’enorme deute de General Electric. Segons algunes fonts, la suma d’aquest deute podria superar els 80.000 dòlars. L’objectiu final de General Electric és eixugar el passiu i concentrar-se en els negocis que considera que tenen més futur: la generació i venda d’energies renovables i la fabricació d’avions. El focus estarà posat especialment en la fabricació de motors de turbina, tant per a parcs eòlics -sector en què General Electric té suculents contractes a tot el món- com per a avions -ja que la companyia col·labora en diferents projectes de Boeing, Airbus i McDonnell Douglas, els principals fabricants mundials-, així com amb el govern dels Estats Units per a projectes militars.

En resum, a General Electric tot s’ha fet petit excepte el deute, que s’ha desorbitat amb l’entrada al segle XXI, i la necessitat de diversificació del negoci davant els reptes de la globalització, la competència moltes vegades ferotge dels països de l’Àsia i la caiguda del poder industrial dels EUA en favor de l’economia financera i especulativa. A General Electric se li ha entravessat el segle XXI i de moment no ha sabut reconvertir-se.

Ho ha intentat amb un seguit d’apostes fallides i ara ha optat per alleugerir-se i empetitir-se. Aquest és el camí contrari al que va recórrer durant el segle XX, quan la marca GE es va fer tan entranyable com els quadres de Norman Rockwell, el pintor que es va dedicar durant la postguerra a retratar l’emergent classe mitjana americana, aquella que estava complint el seu somni menjant enormes gelats alhora que la caixa registradora d’Edison anava sumant zeros al compte de resultats.

Ara l’empresa, la seu central de la qual és un dels edificis més emblemàtics de Manhattan -té als peus la pista de patinatge del Rockefeller Center i és al costat de la catedral de Sant Patrici-, fa la seva aposta final amb un replegament que potser té alguna cosa de crepuscular, una mica de fi d’una era que s’ha allargat massa. Com aquells cowboys lliures, violents i melancòlics que protagonitzaven les pel·lícules de Sam Peckinpah i que acabaven gairebé sempre autoimmolant-se perquè el Salvatge Oest que van conèixer ja feia molt que havia deixat d’existir.