Emperadora, tirana, dictadora, la que mana, la líder, la que parteix i reparteix, la que talla el bacallà… la jefa . Sí, sóc la cap de la meva empresa. I no, no una cap d'aquelles que a la vegada tenen un cap que també té un cap i aquell un altre cap, ni haig d'esperar a Madrid o a Düsseldorf per prendre les decisions importants. No, no... Jo sóc la capo di tutti capi , dirigeixo la meva empresa. Òndia tu, quin poder! I, com deia l'avi de l'Spiderman, "un gran poder comporta una gran responsabilitat".Sent honestos, en el meu cas el poder no és tan gran, almenys tenint en compte el reduït nombre de treballadors de la meva empresa. Tot i això, dirigir aquestes persones és una part importantíssima de la meva feina i una funció molt important per a l'èxit de la meva empresa. Tot i que de vegades m'he pensat el contrari, els dies de l'emprenedor també tenen 24 hores, així que per desenvolupar amb èxit la meva activitat necessito un equip que em doni suport.
Els meus handicaps són diversos i significatius. En formar l'equip vaig haver de convèncer aquests professionals que la meva empresa no és un xiringuito, que fem les coses bé i amb vocació de fer-nos grans i forts, però alhora vaig haver d'advertir dels riscos: "Això és un projecte amb el qual m'hi jugo els diners, la salut i la carrera professional, i en el qual confio, però d'aquí un any podem estar en fallida, això no és la General Motors". Tampoc puc pagar grans fortunes: el meu business plan preveu costos ajustats, que tot i així em faran estar en pèrdues durant dos o tres anys. Si començo a pagar salaris alts, els ingressos han de créixer més ràpid, ergo , més riscos que l'equació no quadri.
Pago poc, no dono gaire seguretat i alhora necessito un alt compromís dels meus col·laboradors. No em puc permetre les desídies ni les ineficiències que tots hem vist a les grans multinacionals. Els meus treballadors també són emprenedors.
L'executiva agressiva és una jove emprenedora
