Els fons se sumen a la causa verda (i ho fan per interès)

“La tecnologia de les energies netes és el negoci del futur”. Són paraules de Stephen Heintz, president del Fons dels Germans Rockefeller. Aquesta és una de les famílies més riques del món i ha fet un gir cap a la sostenibilitat. John D. Rockefeller va ser un magnat que el 1870 va cofundar la petroliera Standard Oil. Els seus descendents han decidit ara anar retirant els diners de la indústria contaminant. Les seves inversions en actius fòssils s’aniran reduint seguint el fil d’uns 800 inversors que els últims anys s’han sumat a l’estratègia de la descarbonització. ¿Però això obeeix a una moda o és una decisió estratègica?

La majoria dels experts creuen que és una tendència que s’anirà consolidant perquè les empreses es deuen als seus inversors i als consumidors, i per les dues parts augmenta la pressió per aconseguir una producció neta i reduir les emissions que provoquen el canvi climàtic. I la pressió va en augment en la mateixa mesura que la societat va prenent consciència del que suposa el canvi climàtic. “El valor d’una empresa depèn cada cop més dels intangibles”, explica Ignasi Carreras, professor de direcció general i estratègia d’Esade. I entre els intangibles cada cop hi pesa més la sostenibilitat ambiental.

La tendència es va iniciar ja fa uns anys, especialment als Estats Units, fins al punt que van començar a aparèixer índexs sostenibles. El primer que va arribar va ser, l’any 1998, el Dow Jones Sustainability Index (DJSI), del qual formen part 342 companyies, entre les quals 27 d’espanyoles. Entrar-hi no és fàcil, ja que s’han de complir importants requeriments econòmics (s’escullen entre les 2.500 companyies més grans del món), mediambientals i socials. A aquest índex el van seguir d’altres, com el FTSE Good, que també selecciona companyies que treballin per la sostenibilitat ambiental, entre altres aspectes. En queden fora, d’entrada, empreses com les tabaqueres, les d’armament o les d’energia nuclear.

El risc és un element clau perquè les empreses s’apuntin a la lluita contra el canvi climàtic, explica el professor Carreras. Però no és l’únic element que fa moure les empreses. La pressió dels inversors arriba pel disseny de les seves carteres. Hi ha casos que s’han convertit en una demostració palpable del que és el risc mediambiental i la repercussió que té per als inversors. El vessament de petroli de BP al golf de Mèxic va costar molts diners a la companyia, però també molts diners als seus accionistes, ja que la cotització va caure en picat i va haver de passar un llarg període per millorar la capitalització. Gestors de fons tan importants com BlackRock, Mirova o Robeco, entre d’altres, ja expliquen als seus clients com preparar carteres d’inversió per lluitar contra el canvi climàtic.

BlackRock, en un informe recent, assegurava que “ha arribat el moment de mitigar el risc climàtic a la cartera” i assenyalava alguns elements que poden fer perillar les inversions. La pujada de la temperatura pot tenir efectes desconeguts en temes com l’augment del nivell del mar, les pautes meteorològiques o l’agricultura. El problema és com mesurar aquest impacte. Per a aquesta gestora s’ha d’analitzar com un risc més, tot i que molts inversors no el tenen en compte, entre altres coses perquè “molts cops els inversors de crèdit i les agències de ràting no l’avaluen”. Un exemple: els inversors immobiliaris no tenen en compte el canvi climàtic ni tan sols en les construccions que són arran de mar.

Cal saber si això té una traducció directa en la rendibilitat de les empreses. BlackRock ha fet una anàlisi del comportament de les cotitzades al MSCI World. La conclusió a què arriba és que les accions d’empreses que deixen una baixa empremta mediambiental ha sigut en els últims 20 anys superior a les que deixen una empremta important, tot i que si es filtra geogràficament i en funció del volum de les empreses la diferència no és gran. “Hem arribat a la conclusió que no hi ha una prima de risc pel perill climàtic en la renda variable -indica la gestora-. Però, de fet, pensem que en el futur hi serà”.

Un altre risc que destaca en el seu informe per als inversors és la possibilitat que en un futur augmentin els impostos per les emissions de carbó. “Més transparència sobre els riscos climatològics i l’exposició a aquests riscos portarà una disminució gradual del valor a les companyies i els actius més exposats al risc climàtic, i augmentarà el valor de les que són més resistents a aquest risc”, indiquen els autors de l’informe. Per tant, consideren que cada cop guanyarà més importància l’anàlisi per trobar companyies menys contaminants en les quals poder invertir.

Des del món empresarial es comença a tenir en compte el risc climàtic, segons explica Elvira Carles, directora de la Fundació Empresa i Clima, que participarà a la Cimera de París encapçalant una representació d’empresaris de l’Estat. “El món empresarial no creia en el canvi climàtic fa 10 o 15 anys; fa uns cinc anys va començar a tenir dubtes, i ara ningú no en té”, explica. Elvira Carles creu que el món empresarial és clau per solucionar el problema del canvi climàtic. I està convençuda que per a les companyies és rendible adaptar-se a un model de baixes emissions. “Les primeres que ho van fer, ara en treuen beneficis”, indica.

Però també és conscient que amb la bona voluntat no n’hi ha prou. Una part important de la solució passa per encarir les emissions de CO2. “Si la tona de carbó surt massa barata, als empresaris els surt a compte pagar, però si el preu és més car buscaran solucions”, indica. Aquesta és una de les accions que reclama als governs. L’altra és que a París s’aconsegueixi un acord d’ampli abast entre els estats. Perquè recorda que, des de Kyoto, a Europa s’han reduït les emissions, però no passa el mateix a tot el planeta: els Estats Units i la Xina concentren una quarta part de totes les emissions al món, i amb tres estats més -l’Índia, Rússia i el Japó- gairebé dos terços. Un acord fort que inclogui els governs d’aquests estats portaria pràcticament la solució, conclou.

Els inversors tenen dues posicions molt marcades entorn del canvi climàtic, assegura el professor Carreras. D’una banda, hi ha inversors que volen evitar el risc. Això castiga les empreses més contaminants, com les extractives, les energètiques i les cimenteres, per exemple. Però com que el que els mou és l’aversió al risc, aquests inversors premien empreses -o hi posen els seus diners- que tenen la tecnologia per lluitar contra el canvi climàtic i hi creuen. Un altre tipus d’inversor, més minoritari, és el que busca actuar directament contra el canvi climàtic. Aquest inversor sol posar els seus recursos en start-ups que busquen solucionsstart-ups, com per exemple empreses que desenvolupen bateries més lleugeres i menys contaminants, sistemes de captació de CO2 o altres tipus de tecnologies que poden aportar solucions a les emissions.

Per a Ignasi Carreras, el pes dels consumidors a l’hora de fer que les empreses es moguin encara és petit. La conscienciació mediambiental ha anat augmentant en la societat els últims anys, però només entre un 20% i un 30% dels consumidors són actius en els seus hàbits verds. La resta “van a remolc”.

L'estratègia també hi té el seu pes. De les empreses més actives contra el canvi climàtic, n’hi ha que es mouen per la por al risc, però d’altres ho fan per raons tàctiques. Preveuen que en un futur el consumidor serà cada cop més exigent i la regulació contra les emissions serà més dura. En aquests casos, les empreses que volen avançar-se als futurs hàbits dels consumidors i a les exigències legals es veuen obligades a innovar, indica Ignasi Carreras. “La innovació és el gran element de canvi en la millora mediambiental”, diu aquest professor. I posa un exemple actual. Volkswagen, afectada pel frau de les emissions dels motors dièsel, pot treure’n profit si s’aboca a la innovació per adequar-se a la normativa, actual i futura, i desenvolupar motors més eficients. “Si vol sobreviure haurà de fer un canvi radical. I si el fa, podria liderar la indústria de l’automòbil d’aquí uns anys”, indica.

La situació a l’Estat és diferent. És cert que hi ha empreses capdavanteres i una bona representació al DJSI, però en general hi ha menys conscienciació mediambiental que als països anglosaxons i del centre i nord d’Europa. En això el professor Carreras coincideix amb la directora de la Fundació Empresa i Clima. Però de cara al futur s’espera una millora, entre altres coses perquè “pren força l’activisme accionarial”, és a dir, els petits grups d’accionistes que, representant diverses ONG, associacions de consumidors i altres grups d’interès, aprofiten les juntes d’accionistes per incidir directament en l’estratègia de les empreses.