Emprenem  /  Empreses 03/04/2022

Viatge a l’univers Buffett

L’‘Oracle d’Omaha’, sisena fortuna del món, porta sis dècades liderant el seu conglomerat

6 min
Viatge  a l’univers Buffett

¿Es pot dirigir una multinacional d’èxit amb 91 anys? Segons el multimilionari nord-americà Warren Buffet, la resposta és un sí rotund. L’empresari fa sis dècades que presideix el conglomerat corporatiu Berkshire Hathaway, que l’ha convertit en la sisena persona més rica del planeta i en una mena de guru per a inversors i empresaris.

Per continuar al peu del canó d’una empresa d’aquesta magnitud cal tenir un caràcter especial, sovint ple de contradiccions. De fet, aquest caràcter ha sigut una de les armes que li han donat més notorietat. Per a molta gent, malgrat ser un exemple de multimilionari desconnectat de la realitat, Buffett també és el prototip del bon empresari que té responsabilitat social, paga impostos i inverteix en companyies solvents i interessants sense caure en modes i fugint dels negocis especulatius.

Val a dir que Buffett no és el clàssic tauró de Wall Street sovint retratat -i caricaturitzat- al cinema de Hollywood. Per començar, perquè tot i ser un financer no treballa a Wall Street. La seu de Berkshire Hathaway es troba a la gens glamurosa ciutat d’Omaha -la seva ciutat natal-, a l’estat de Nebraska. L’edifici és un bloc d’oficines de ciment, res a veure amb els espectaculars gratacels de Manhattan.

Malgrat això, Berkshire Hathaway està valorada en 779.000 milions de dòlars. Les seves juntes d’accionistes acostumen a ser esdeveniments bastant sonats en els quals el mateix Buffett -un home ocurrent i intel·ligent però que no seria precisament l’ànima d’una festa- respon personalment a les preguntes dels inversors. Un any hi va participar en un vídeo Arnold Schwarzenegger, mentre que a la d’enguany, prevista per al 30 d’abril, el cantant Jimmy Buffett -a qui el milionari anomena el seu “cosí” tot i no tenir cap relació familiar- vendrà iots dissenyats per ell mateix amb un descompte del 10%.

Unes setmanes abans de la trobada, Buffet publica cada any una carta oberta als accionistes en la qual marca les línies estratègiques de la companyia, tot plegat salpebrat amb reflexions sobre els negocis, la política i la vida en general. “Invertim en accions basant-nos en les nostres expectatives sobre el rendiment dels negocis a llarg termini i no pas perquè les considerem vehicles per aprofitar els moviments del mercat”, escriu l’empresari en la missiva més recent, publicada al febrer. “En Charlie i jo no triem accions, triem negocis”, rebla.

Quan parla d’“en Charlie”, Buffett fa referència al vicepresident de Berkshire, Charlie Munger, la seva mà dreta. És normal pensar que un home de 91 anys necessita algú al costat que l’ajudi a gestionar un imperi empresarial, però aquesta idea té un petit problema: Munger n’acaba de fer 98.

Tot i que a vegades se’l representa com un home fet a si mateix, la realitat és que la infància de Buffett va ser en un context de família benestant. Nascut el 1930, amb 12 anys es va mudar a la capital dels EUA, Washington, quan el seu pare va ser elegit congressista. Durant la seva adolescència va anar acumulant estalvis mentre treballava repartint diaris. Més gran, va estudiar a les universitats de Pennsilvània i de Colúmbia, dues de les més prestigioses del món.

Un cop graduat, va donar classes a la Universitat de Nebraska i posteriorment va entrar a treballar al fons d’inversió d’un antic professor seu. Així es va especialitzar en gestionar fons. El 1962 ja era milionari, quan va adquirir, juntament amb Munger, Berkshire Hathaway, que aleshores encara era una empresa del tèxtil, un sector en crisi.

Pocs anys més tard, l’empresa ja no fabricava roba i s’havia convertit en un conglomerat. Buffet va apostar inicialment per invertir en asseguradores, però va diversificar i als anys 70 ja tenia accions de companyies en indústries molt diverses, des del diari Washington Post fins a Coca-Cola, de la qual encara manté un 9,2% dels títols.

Malgrat els orígens relativament privilegiats, l’Oracle d’Omaha -així l’anomena la seva legió de fans- ha cultivat la imatge d’home auster que viu a la mateixa casa que va comprar fa més de 60 anys i que treballa en un petit despatx ple de papers. El 2010 va prometre donar el 99% de la seva fortuna a entitats benèfiques -sobretot a la fundació del creador de Microsoft, Bill Gates, i la seva exdona Melinda Gates- i ha criticat sovint les creixents desigualtats al seu país i que no li fan pagar prou impostos.

En aquest últim aspecte, Buffet va despertar les ires dels sectors més liberals dels EUA quan el 2006 va declarar que “hi ha una guerra de classes, però és la meva classe, la dels rics, la que l’ha començada, i l’estem guanyant”. Anys més tard es va encarar públicament amb Donald Trump quan, durant una campanya electoral, aquest es va negar a dir quant pagava d’impostos.

La ironia de tot plegat, però, és que Buffet continua sent una de les persones més riques i influents del món. Si cal, el president dels EUA li despenjarà el telèfon de matinada, de la mateixa manera que el 2008 Buffet va comprar un 10% del banc d’inversió Goldman Sachs, una operació que li va portar unes pèrdues de 6.700 milions de dòlars aquell any però que va ajudar a evitar un rescat de l’entitat per part del govern dels EUA. Aquell mateix any Buffet va qualificar de “justícia poètica” l’enfonsament de la indústria financera, alhora que el seu grup veia com els ingressos se li reduïen un 77% per culpa de l’ensorrada de Wall Street.

Ara bé, ¿Buffet mana realment en les empreses en què inverteix? “No és decidir si Coca-cola tanca una planta o crea un nou producte, només es tracta de decidir si s’inverteix en Coca-Cola”, explica Albert Banal-Estañol, professor especialitzat en finances corporatives de la UPF. Cal tenir en compte que Berkshire és una empresa d’inversions, però no gestiona les empreses que posseeix. “Ell pren les grans decisions i l’han d’informar, però no és el mateix” que portar el dia a dia d’un altre tipus d’empresa, per exemple un banc industrial, afegeix.

El creixement de Berkshire Hathaway ha sigut bastant continuat. “La immensa majoria de la fortuna l’ha fet de gran”, recorda Banal-Estañol.

El model de negoci de Berkshire és bastant clar: s’analitzen empreses d’acord amb el seu model de negoci a llarg termini i s’hi inverteix, ja sigui parcialment, ja sigui adquirint-ne el 100% de la propietat. Algunes de les inversions del primer grup són la tecnològica Apple, una de les més lucratives fetes per l’empresari tot i controlar-ne només un 5,55% de l’accionariat; un altre 5,5% del conglomerat japonès Mitsubishi; un 26% del gegant de l’alimentació Kraft Heinz; un 19,9% de la firma de targetes de crèdit American Express, o l’esmentada participació a Coca-Cola.

En el segon grup, el de les companyies controlades totalment per Berkshire, hi ha el fabricant de piles Duracell, la cadena de moda Fruits of the Loom o l’asseguradora Geico. L’empresa també acumula 1440.000 milions de dòlars en bons del govern nord-americà.

No obstant, dos dels negocis més profitosos del grup són dues filials: l’elèctrica BHE -que agrupa un seguit d’operadores als EUA-, i BNSF, dedicada al transport de mercaderies per ferrocarril. En total, el conglomerat de Berkshire (participades excloses) dona feina a més de 300.000 persones i va tancar el 2021 amb vendes de 276.000 milions de dòlars.

Buffett treu pit que, mentre que el S&P500 -l’índex borsari de referència als EUA- s’ha revaloritzat fins a 300 vegades des del 1965, les accions de Berkshire ara valen 36.000 vegades més. Una única acció de la companyia val 530.000 dòlars, la qual cosa s’explica per la poca quantitat de títols disponibles al mercat. I és previsible que encara pugin més de preu, ja que Buffet ha fet una aposta per recomprar part de les accions de l’empresa per reduir-ne l’oferta i incrementar-ne encara més el valor.

Berkshire Hathaway actua com el que els economistes anomenen un fons actiu, explica Banal-Estañol, és a dir, una empresa d’inversions que estudia molt bé les companyies en les quals inverteix per treure rendiments més alts que la mitjana del mercat. “Ell decideix que Coca-Cola sí però que Pepsi no”, resumeix el professor. Aquesta manera de fer és el contrari del que fan els grans fons d’inversió, com Blackrock o Abeerden Investments, que actuen com a fons passius : intenten replicar el mercat i invertir en tantes empreses com poden, a fi de diversificar el risc. No treuen beneficis per sobre de la mitjana, però guanyen diners i amb més seguretat.

La capacitat dels inversors de batre el mercat és un element de discussió entre els economistes des de fa dècades i no està resolt: el 2013 Eugene Fama i Robert Shiller van rebre conjuntament el Nobel d’economia per defensar visions totalment oposades en aquest debat. Però segurament la gràcia de Buffet és que s’ha fet increïblement ric fent el contrari del que predica. Tot i que la seva companyia és un “exemple de fons actiu”, ell mateix “reconeix el valor dels fons passius”, comenta Banal-Estanyol.

Així, quan se li pregunta pel secret de ser un bon inversor, el mateix Oracle d’Omaha recomana que, excepte si es té un grau d’expertesa elevat i molt de temps per analitzar negocis, sempre és millor invertir en fons que repliquin el mercat. Això permet reduir comissions, perquè els gestors han de dedicar menys temps a analitzar cada empresa. Una altra ironia d’un oracle que, malgrat l’edat, diu que encara té corda per a estona.

stats