Música
Emprenem 08/05/2021

Transportar el piano dins d’un necesser

Un emprenedor català treu al mercat un piano professional desmuntable que, amb l’ajuda del mòbil, es pot tocar a tot arreu

3 min
Transportar  el piano dins  d’un necesser

Diu la teoria de l’efecte papallona que qualsevol petit canvi pot provocar conseqüències tan grans com insospitades. Per exemple, que un pianista anglès com James Rhodes decideixi deixar-se salvar per la música clàssica i escriure un llibre per explicar-ho, i que això faci que un estudiant d’empresarials de la Universitat Pompeu Fabra aficionat a la guitarra elèctrica acabi dissenyant un piano plegable i transportable en una motxilla. L’ha anomenat Pocket Piano, ha suposat una inversió de 2,5 milions d’euros, hi ha treballat durant quatre anys i aquest abril ha aconseguit que arribi al mercat a través d’un referent en la venda de pianos, la botiga Jorquera.

Fill de pares músics, Josep Bergadà sempre havia tingut un piano a casa, al qual no havia fet mai cas, fins que llegir Rhodes li va picar la curiositat per aprendre a tocar-lo. “Vaig començar i l’efecte novetat va fer que hi dediqués moltes, moltes hores”, explica. El problema és que, estudiant com ho feia a Barcelona, si volia practicar havia de recórrer els 40 quilòmetres que el separaven de casa dels pares, i si volia tocar l’únic piano que hi havia a la facultat havia de passar per un procés de prereserva que ho feia tot molt complicat.

D’aquí que pensés en dissenyar un teclat que es pogués transportar molt més còmodament del que es podia en aquell moment, el 2016, i decidís presentar la idea a dos concursos d’emprenedoria, en un dels quals va quedar finalista i en l’altre guanyador. “Ser reconegut en dos concursos em va animar a tirar endavant”, recorda. I superar, de passada, el petit entrebanc que l’esperava en començar el procés: que l’enginyer amb qui el van posar en contacte des de l’organització del concurs li estafés els 4.000 euros que va obtenir de guanyar la competició.

Amb l’ajuda d’un amic i d’un petit inversor va aconseguir, tot i així, fundar l’empresa i arribar a les portes d’Eurecat, el centre tecnològic amb qui finalment ha desenvolupat el producte. Des de llavors han passat ben bé quatre anys en què ha anat atraient nous inversors, se n’han perdut d’altres i Bergadà ha hagut d’aprendre enginyeria a marxes forçades per tirar endavant el Pocket Piano tan àgilment com fos possible.

“El repte era buscar un producte que fos viable tècnicament, però també que fos industrialitzable: s’ha de buscar la tecnologia que permeti fabricar això seriosament, perquè moltes poden ser viables però que un artesà trigui vuit anys a fer-ne una unitat”, especifica l’emprenedor. El punt mitjà que han trobat és un teclat de 87 peces (en lloc de les 88 que són habituals) d’entre 3 i 4 mil·límetres més curtes que les d’un piano convencional -però que permeten tocar més ràpid- i dividides en deu mòduls que es connecten entre ells gràcies a imants. “Tot té un perquè i cada detall ha sigut una discussió”, afirma. Com a exemple: han calgut dos anys i crear un software d’intel·ligència artificial per resoldre la qüestió de la sensibilitat de les tecles.

En paral·lel hi ha una onzena peça que fa de pedal i que es connecta al teclat a través del Bluetooth. Tot ho acaba de lligar el telèfon mòbil, que fa de llibreria de so i de dispositiu a través del qual es canalitza la música. L’experiència òptima s’aconsegueix connectant-hi uns bons auriculars o altaveus, però el so pot sortir perfectament a través del mòbil. Bergadà encara hi afegeix un últim consell: utilitzar-lo amb dispositius de la marca Apple, perquè les prestacions dels Android fan que el so surti amb un pèl de retard.

En definitiva, el conjunt “és un necesser que pesa menys de 4 quilos i de dimensions pensades perquè càpiga en una motxilla estàndard”, resumeix Bergadà. “De moment els clients estan molt contents, les ressenyes són bones i hi ha un professor del conservatori de Viena que se’l va comprar i n’està encantat”, explica. De fet, han descobert de retruc que els professors en general ho estan: gràcies als imants poden enganxar els mòduls a la pissarra i deixar de dibuixar teclats per explicar com es toca el piano. “Es pot tocar fins i tot a la nevera, si vols”, conclou Bergadà.

stats