Com els texans van deixar de ser cosa de vaquers
Gràcies als pioners de la licra, el teixit dur del ‘denim’ es va tornar més còmode per flexibilitzar aquests populars pantalons
Fa temps, l’única manera de posar-se uns texans nous i ajustats era recargolar-se, lluitar, saltar i suar per poder entrar-hi -fins i tot banyar-se amb aigua calenta- i esperar que el rígid material s’emmotllés a la teva forma.
Els texans van ser dissenyats originalment com a roba per treballar. El 1873, Levi Strauss va registrar una patent per als reblons utilitzats per reforçar els pantalons de denim, i així van néixer els texans. Aleshores el teixit texà gruixut que es feia servir estava fet íntegrament de cotó, un material que els donava més durabilitat.
Tot això va canviar gràcies a Joseph Shivers, de l’empresa Dupont, un gegant de la indústria química. Durant anys, Shivers va intentar desenvolupar un material sintètic per a la roba interior femenina, que va convertir-se ràpidament en un material mal·leable com la goma. El 1958 va descobrir una versió elàstica del polièster, l’Spandex, anagrama de la paraula anglesa expands.
Aquesta fibra miraculosa va ser ràpidament transformada per poder afegir-la a pantalons, mitges i altres peces de roba. Als anys seixanta i setanta, Elio Fiorucci, un dissenyador italià, va ser pioner en l’ús de material per als texans. “Les dones no haurien d’anar amb texans d’home sinó que haurien de tenir els seus”, va dir Fiorucci. Avui els texans cenyits s’han convertit en l’opció majoritària. Les fibres de cotó utilitzades per fer el denim tradicional són embolicades al voltant d’un filament principal -la licra, el nom internacional de l’Spandex- per crear fils amb l’aparença del texà tradicional, però amb l’elasticitat d’un teixit més generós.
Els productors de denim uns texans que s’emmotllen millor signifiquen menys devolucions, i menys devolucions vol dir clients més contents. Tot i que Fiorucci va dissenyar-los pensant en les dones, avui la majoria de texans per a homes també inclouen una bona dosi de licra. De fet, el 2016 Levi’s va treure al mercat una versió encara més ajustada dels model 501, els texans més coneguts del món.
Els conservadors del món del denim consideren que els texans ajustats són una abominació. Els tradicionals són durs i resistents -i els que els porten també ho haurien de ser-. Men’s Journal, una revista que incita els homes a tenir una vida plena d’aventures, va criticar durament el “flagell” d’aquest tipus de teixit: “Som millor que això”. Però amb l’auge dels pantalons de ioga i la roba d’esport -i la suavitat dels nous texans ajustats- els fans del teixit tradicional i dur són una espècie en perill d’extinció.
