Emprenem  /  Empreses 05/06/2022

Per què suspenen les elits espanyoles

Un nou rànquing mostra que les classes dirigents d’Espanya (i Catalunya) estan lluny de les millors del món

6 min
Per què suspenen les elits espanyoles
 Tomas Casas:“Agafem 120 indicadors per neutralitzar  els errors”

“Marx deia que les elits sempre són dolentes, però no és veritat: el que és important és que les elits siguin bones, que creïn valor i que no s’apropiïn del valor que generen els altres”. Tomas Casas és un economista català i professor de la universitat suïssa de St. Gallen que té una particular obsessió per les elits i el seu efecte en la societat. Ell sosté que la importància de les classes dirigents és clau per a qualsevol país. I, per molt que ens puguin desagradar, “sempre existiran”. Fins i tot quan són derrocades, sempre n’apareixen de noves. “També després de les revolucions”, explica.

Aquesta inquietud va empènyer Casas a impulsar la creació d’un índex mundial que classifiqués els països en funció de la qualitat de les seves elits. Ara l’Elite Quality Report ja va per la seva tercera edició i els últims resultats demostren que Espanya té molt camí a recórrer per tenir unes elits entre les millors del món. En concret, Espanya queda en la posició 34, i cau des del 27è lloc d’un any enrere. Si mirem els països de l’OCDE (l’organització que agrupa els països occidentals més desenvolupats), Espanya ocupa la posició 25 de 38. Efectivament, molt a millorar.

Casas hi insisteix: “És una fal·làcia dir que les elits són sempre dolentes. No és cert. De vegades les elits funcionen i ajuden un país a créixer. Les bones elits aporten innovació i visió; sense elles, tens estancament”.

Però compte, perquè quan parla d’elits ell no es refereix únicament al que molts tenim al cap quan pronunciem aquesta paraula. No són només els rics o els patricis empresarials. “Les elits d’un país poden ser els banquers, però també els sindicats”, resumeix. En definitiva, són els grups que dominen la societat des de la política, l’empresa i les organitzacions socials. “Per això aquest índex no agrada ni a esquerres ni a dretes”, reconeix rient aquest acadèmic, que ha elaborat l’Elite Quality Report juntament amb un altre professor de St. Gallen i una dotzena d’investigadors d’arreu del món. L’informe ha generat soroll a Alemanya, ja que l’estudi és crític amb les seves elits.

el rànquing recull 120 indicadors (molts d’ells elaborats per institucions globals com l’FMI, el Banc Mundial i Transparència Internacional) i els agrupa en quatre blocs: poder polític, poder econòmic, valor polític i valor econòmic. Contra el que potser indica la intuïció, Espanya destaca positivament en l’àmbit de “valor polític”. Segons Casas, virtuts com la qualitat del sistema sanitari la fa pujar en aquest apartat fins a la posició 14: Espanya és un dels millors països del món en esperança de vida i en taxa de vacunació contra el covid, per exemple. També l’ajuden, en aquest apartat, les bones puntuacions en igualtat de sexes en comparació amb la resta de països.

En canvi, en l’apartat de “valor econòmic”, Espanya s’enfonsa fins al lloc 59. Entre els motius, uns dels pitjors registres d’atur de tot el món: ocupa una increïble posició 135 de 151. “L’atur -adverteix Casas- no és un accident, és el resultat dels models de negoci que han implantat les elits”. Segons diu, és en detalls com aquest on s’aprecia si l’elit d’un país és de bona qualitat o no.

“Les bones elits són les que fan créixer el pastís per a tothom, les dolentes tan sols fan créixer el seu tros del pastís”, diu aquest investigador. Les dolentes són les que s’anomenen elits extractives o rendistes, ja que extreuen el valor d’una part de la societat per quedar-se’l per a si mateixes.

Casas utilitza el cas de la vacuna del covid per explicar aquesta diferència: “Hi ha elits que s’apropien del valor que han creat, com per exemple Pfizer i BioNTech [han guanyat molts diners amb la seva vacuna, però han creat valor per a tothom]. En canvi, hi ha elits que s’apropien del valor que no han creat, i per això són extractives”. Aquestes últimes, per tant, són les que no volem. Que siguin bones o dolentes dependrà dels models de negoci que imposin a la resta de la societat, i això està condicionat per la capacitat d’innovació, lideratge i coordinació que siguin capaces d’establir amb la resta de la societat.

“el lloc d’Espanya al rànquing denota que té elits extractives”, sosté Casas. I Catalunya? Tot i que no s’ha analitzat en el seu estudi, l’expert opina que “Catalunya o no té elits o no són capaces de coordinar-se al nivell que una economia avançada requereix”. “Les elits -repeteix- són capacitat de coordinació. No parlem només dels empresaris i banquers, sinó també dels polítics, dels sindicats, de les institucions religioses...” “Catalunya té una classe treballadora i mitjana molt forta, que crea molt valor dia a dia, però unes elits amb capacitat estratègica baixa... Fins i tot es veu en el Barça!”, diu.

A Catalunya, afegeix aquest investigador, hi ha classes dirigents que “estan invertint en fons de capital risc, start-ups, projectes farmacèutics i agricultura sostenible i estan sent capaces de crear valor”. Al mateix temps, però, “n’hi ha d’altres que tenien una empresa industrial, se l’han venut i han invertit els diners en el sector immobiliari”. “Passar de la indústria al totxo fa que la qualitat de les elits baixi”, exposa. Per contra, “quan els family offices [les empreses que gestionen els patrimonis de les famílies adinerades] inverteixen en innovació o arrisquen, són elits de més qualitat”.

Portem la mirada cap al nord i dirigim-la cap als líders europeus. En concret, cap a Alemanya, la primera potència del continent i sempre al centre dels debats més importants: des de la construcció de la Unió Europea fins a la seva poderosa indústria, que arrossega la resta de països.

“Les elits alemanyes tenen por de les altures, quan han de pensar a gran escala sovint els falten les idees i una estratègia”, deia recentment Casas en una entrevista al diari Handelsblatt. En conversa amb l’EMPRENEM es referma: “Els costa molt créixer i fer una creació de valor massiu: per exemple, en tecnologia han perdut el tren. Alemanya no té grans empreses tecnològiques. La més recent que tenen és SAP, i és dels anys 70. Tenen grans empreses del segle XX, però no del XXI. I això és un problema per a Alemanya i per a Europa. En els grans temes, com l’energia, les dades, el software i la intel·ligència artificial, Alemanya no hi és!” “És per això -subratlla- que aquest índex té tant ressò en aquell país”.

La paradoxa germànica és que és “l’única gran economia d’Europa que funciona, gràcies a les seves classes treballadores, professionals i administratives”. En canvi, França té una paradoxa a la inversa: “No funciona, però té certes elits econòmiques molt bones i amb gran visió estratègica”.

En definitiva, els dirigents alemanys, malgrat que tinguin la indústria automobilística més important del món, “no han sigut capaços d’adaptar-se als nous temps”. Per què? Doncs perquè el model de negoci està canviant, i ells no lideren la transformació: “L’automoció alemanya es basa en el motor de combustió. En canvi, el nou model de negoci de l’automoció no es basa en el hardware, sinó en el software, i Tesla és això: no té un model de negoci basat en el cotxe elèctric, sinó en el software que incorpora el vehicle”.

Una característica que crida l’atenció de l’índex és que els primers llocs estan copats per països amb poca població: d’entre els cinc primers (Singapur, Suïssa, Austràlia, Israel i els Països Baixos), el que té més habitants és Austràlia, amb 26 milions. A què es deu que els petits obtinguin millors resultats? Per respondre, Casas aventura una hipòtesi: “Als països amb poca població les elits són menys extractives perquè estan més a prop de la gent, de la resta de la societat, i veuen la necessitat de crear més valor”.

Per cert, al rànquing de l’any passat els Estats Units ocupaven la cinquena plaça, però la inflació i l’alta mortaldat pel covid, la violència, els suïcidis i les “substàncies” són alguns dels llasts que l’han arrossegat enguany a la quinzena posició.

Amb els resultats a la mà, Casas s’atreveix a qüestionar (almenys parcialment) el treball de dos dels economistes més preponderants dels últims temps: Daron Acemoglu i James Robinson, autors del famós llibre Why nations fail. La seva tesi és que els països que fracassen són aquells que tenen males institucions i en què, per tant, la qualitat institucional determina el futur d’un país. Casas replica que això és una observació incompleta: “Estem d’acord que si les institucions són bones el país serà millor. Però ells diuen que les institucions són les que condicionen les elits. I nosaltres diem que és al revés: les institucions no cauen del cel, no surten del no res. Les institucions són el resultat dels models de negoci que han implantat les elits”.

Tomas Casas
Tomas Casas:“Agafem 120 indicadors per neutralitzar els errors”
  • El rànquing no diferencia entre democràcies i dictadures. ¿És injust posar tots els països en un mateix sac? Hi ha altres rànquings sobre drets humans i democràcia, aquest només mira les elits. Nosaltres hi incloem aquests factors: com més drets humans i democràcia, millor puntuació, perquè augmenta la puntuació de l’àmbit del poder.
  • Mirant el cas d’Espanya sobta, per exemple, que està molt ben posicionada en descentralització fiscal (lloc número 11) però molt mal posicionada en descentralització administrativa. No és contradictori? Sempre has de veure l’origen de les dades, perquè ens nodrim de moltíssimes fonts diferents. És cert que els indicadors no s’han d’agafar al peu de la lletra de manera individual, perquè algun d’ells pot tenir algun problema d’origen, però el que interessa és la foto global. Aquesta és la raó per la qual recollim 120 indicadors. Si hi ha algun error en algun d’ells, es pot compensar amb els altres. Passa a tots els rànquings.

*Tomàs Casas és professor de la universitat de St. Gallen i impulsor de l’‘elite quality report’ 

stats