Dret laboral
Emprenem  /  Empreses 18/06/2022

De les vagues il·legals als ‘riders’: mig segle de Col·lectiu Ronda

La cooperativa d’advocats compleix 50 anys de lluites

5 min
De les vagues il·legals als ‘riders’: mig segle de Col·lectiu Ronda

Abans de començar a explicar aquesta història, Angelina Hurios demana fer un recordatori explícit. En aquesta trobada telemàtica, mig segle després de la fundació de la cooperativa d’advocats Col·lectiu Ronda, hi haurà quatre absències. David Santacana, Pep Manté, Francesc Gallissà i Josep Maria Gasch ja no hi són, però també van formar part del nucli d’advocats i economistes que el 1972 –encara en el tardofranquisme– estrenava despatx en un pis del passeig Sant Joan de Barcelona. En lloc seu, els qui recordaran 50 anys de conflictes laborals enquistats, judicis que semblen impossibles i sentències pioneres són la mateixa Hurios, Jordi Pujol Moix i Joan Lluís Jornet.

“Ideològicament hi havia dues fonts: una de cristiana i l’altra de marxista”, recorda la jurista i única dona entre els membres fundadors. Alguns venien de militar al Front Obrer de Catalunya (FOC), del Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i d’altres organitzacions de la resistència antifranquista. “Per sobre de les sigles concretes, hi havia un treball en comú en defensa bàsicament de la gent treballadora i represaliada de les classes populars”, incideix Pujol Moix. Com a advocats laboralistes (i d’altres branques del dret que van anar incorporant), al Col·lectiu Ronda van ser testimonis de lluites com la vaga de Roca Radiadores del 1977. L’aturada a la fàbrica de Gavà va durar 95 dies i es va organitzar en assemblees de fins a 3.000 treballadors per on passaven tots els esculls de la negociació. “Entre tots vam girar la truita i allò que havia estat un motiu de delicte i d’acomiadament es va convertir en «No n’hi ha per tant». L’empresa havia de demostrar una participació activa i destacada en el procés de la vaga per fer fora els treballadors”, recorda Jornet, que va formar part de l’assessorament legal durant aquest conflicte laboral.

Pujol Moix també recorda les protestes dels treballadors del Port de Barcelona i de Condiesel, però el cas que va viure més de prop –i que va arrossegar durant més anys– va ser el d’Uralita. Des del 1977 al despatx ja acompanyaven les denúncies dels empleats que després acabarien en malalties laborals per l’exposició a l’amiant de la planta de Cerdanyola del Vallès. “Em va tocar portar-ho a mi perquè era un tema de Seguretat Social. Aleshores ja hi havia multitud de reclamacions i, lamentablement, vam pronosticar que hi hauria centenars de morts entre els afectats”, reivindica el laboralista. La batalla del Col·lectiu Ronda per les víctimes de l’amiant encara dura en l’actualitat. Aquesta lluita, però, va viure un punt i a part amb la sentència del Tribunal Suprem que el 2011 obria la porta a fer responsable Uralita de les malalties greus que van patir extreballadors de la companyia per l’incompliment “sistemàtic” de la normativa de prevenció de riscos.

Montse Serrano

Per les mans (i les carpetes) dels membres fundadors de la cooperativa hi van passar casos d’acomiadaments col·lectius, negligències mèdiques, accidents laborals i negociacions aferrissades per millorar les condicions de treball. “Quasi tots ens hauríem pogut dedicar a fer molts diners. Però aquesta va ser una renúncia de sortida. Hem preferit estar al servei de la classe obrera”, remarca Hurios. Jornet recorda que era de vacances al delta de l’Ebre amb la seva família quan va veure els treballadors de l’editorial de Bruguera encadenats a les portes de la fàbrica. La companyia entrava en fallida i alguns dels empleats van seguir l’enfrontament als tribunals per aconseguir ser indemnitzats. D’aquells diners en va sortir un fons, recorda Jornet, que es convertiria a la llarga en Coop57, la cooperativa de serveis financers de l’economia social. “Va ser una manera de fer molt maca i amb una actitud molt generosa”, diu.

Jordi Pujol Moix
Sessió de treball a Can Fulló, al 1987

Els membres fundadors del Col·lectiu Ronda són conscients, però, que el seu paper en els moviments obrers també els va posar en el punt de mira del terrorisme d’extrema dreta. De fet, recorden la por posterior a la matança d’Atocha del 1977, que va acabar amb les vides de cinc advocats laboralistes al centre de Madrid. “Ho vam viure amb un cert acolloniment. No només perquè coneixíem alguns dels companys que van morir allà. A més, uns treballadors de Telefónica de Bilbao ens van avisar que havien sentit una conversa en què es deia que venien a Barcelona a buscar-nos”, diu Jornet. Com a mesura de protecció, van destinar “80.000 pessetes” a ensinistrar un gos mescla de dòberman i pastor, que es va dir Llop, perquè saltés de seguida al damunt d’un possible atacant armat. També van contractar un professor de jujutsu i van començar a practicar amb uns nunchakus (la cadena acabada en una barra a cada extrem) cada dimecres al migdia com a pràctiques de defensa personal. “Sota les taules del despatx hi havia un timbre que si tocaves sonava l’alarma. Vam muntar un pla dissenyat per sortir corrents si venien”, afegeix.

Joan Lluís Jornet

Tot i així, remarquen que sobretot van ser “feliços” i recorden que, “de tant en tant”, també organitzaven “balls fins a les quatre de la matinada” per compensar l’esgotament de les llargues jornades als jutjats. L’escenari d’alguns d’aquests moments d’oci va ser Can Fulló, una masia del segle XVIII enmig de la natura al Maresme, que es va convertir de facto en la segona casa de la cooperativa d’advocats. “Allà s’hi podia debatre molt àmpliament, no tant de temes jurídics, sinó de treball intern del despatx”, apunta Pujol Moix. Can Fulló també s’ha acabat convertint en espai de trobada amb altres moviments i entitats properes i encara hi tenen lloc les assemblees anuals.

Actualment el Col·lectiu Ronda és una cooperativa de mida mitjana on treballen 139 persones, de les quals unes 80 en són sòcies (la resta estan en tràmit per ser-ho, aclareixen). “Hem crescut moltíssim i els temps han canviat molt, però hi ha una essència que no hem perdut”, reivindica Montse Serrano, l’actual presidenta del consell rector. Aquesta manera d’entendre l’advocacia és la d’“intentar estar al costat de les persones més vulnerables i precaritzades de la societat, davant d’algunes necessitats que potser ara són diferents” de fa 50 anys.

Angelina Hurios

Entre els macrojudicis recents, el despatx ha portat les defenses d’alguns dels riders de plataformes com Glovo, Stuart o Deliveroo que han denunciat les empreses per contractar-los com a falsos autònoms. Als casos laborals i de llibertats polítiques, el Col·lectiu Ronda hi ha sumat demandes relacionades amb l’habitatge com les pujades dels preus del lloguer o les execucions hipotecàries; també les reclamacions judicials a entitats financeres en polèmiques sonades com les preferents o les clàusules abusives. “Que sigui legal no vol dir que ho haguem d’acceptar sense qüestionar-ho. Hem empoderat l’altra banda de la història per fer veure que la llei no sempre és justa”, destaca Serrano. Quan els fundadors del despatx van posar-lo en marxa en els últims dies del franquisme, assegura l’advocada, en part pensaven que la seva feina perdria el sentit amb la instauració d’un estat de dret que protegiria per llei els treballadors. “Això, no cal dir-ho, no va ser així”, lamenta.

Serrano remarca que la legislació és “filla dels seus temps” i al segle XXI això significa “neoliberalisme”. “La situació no està millor. Hi ha més desigualtats i més importants entre les classes treballadores i altres estaments”, afegeix. En aquest sentit, afirma que la seva millor eina és l’especialització dels seus advocats, així com mantenir l’equilibri que els permeti oferir preus raonables als clients i garantir la supervivència del projecte. Els dos despatxos originals a Barcelona i Mataró on va començar a acumular demandes l’equip fundador als anys 70 s’han ampliat a vuit, amb noves seus a Cerdanyola del Vallès, Granollers, Mollet del Vallès, Rubí, Tarragona i Madrid.

stats